La realitat deixa de ser real amb freqüència.
L’era digital, les noves tecnologies i la cada vegada més present Intel·ligència Artificial ens obre un món de mitges veritats, d’enganys encoberts amb titulars convincents i aparences inescrutables.
Moltes xarxes socials s’assemblen a un decorat malsà impossible de penetrar; la nostra cada vegada més interioritzada dualitat entre realitat i pseudo realitat virtual fa que la nostra percepció interpreti com a “real” conductes, pensaments, estereotips i fins i tot éssers humans com a visions reals.
En les plataformes digitals una nova era de llegir el que succeeix al món amenaça amb titulars hiperbreus sense contrast ni rigor, el món s’obre al davant dels nostres ulls amb velocitat de vertigen amb la sensació d’estar en un decorat fals i aterridor.
Ja som víctimes insalvables d’una conjura on la temuda realitat virtual ens aclapara i domina. La realitat física i tangible es falseja o transfigura recreant un univers de somnis impossibles i inabastables, tot a una velocitat accelerada sense possibilitat de reacció.
És temps de desconfiança, de comptes i perfils falsos, de converses manipulades i d’una utòpica felicitat que deixa en evidència la enorme frivolitat en la que vivim avui dia.
La distòpia de la felicitat eterna amb déus del consum i la comoditat, tota mena de plaers que enlairen els nostres desitjos de tenir, aparentar, mostrar. La metàfora d’un impossible món feliç que tenim simplement entre les nostres mans.
Aldous Huxley va retratar en Un mundo feliz(1932) la utopia perfecta i la seva espantosa contradicció, viure amb un somriure permanent lliure de desgràcies ni preocupacions en un món extremadament tecnòcrata i robotitzat, aquest món perfecte on cada vegada socialitzem menys, mostrem les nostres vides com un llibre obert però en un entorn individualista i mecànic.
L’anhelada bellesa, fortuna, els móns paradisíacs i feliços, els sentiments sense profunditat ni transcendència. Els fotogrames de la nostra vida són efímers i caducs idolatrant l’èxit immediat.
En aquest “Show de Truman” permanent més que mai és necessari valorar el nostre sentit crític, acollir la diversitat d’experiències i perspectives en un món global i heterogeni, imperfecte i a vegades desesperançador.
Però és aquest el nostre món real, no un decorat que apareix per intel·ligència artificial.
En aquest món complex és cada cop més difícil saber què és real i què és mentida provocant una sensació de frustració i irrealitat que ben pot tenir algun paralel.lisme literari i cinematogràfic, encara que adonar-nos que ja és una realitat és sens dubte el més inquietant.
No existeix cap ideologia que ens obligui a ser consumidors de llibertat, felicitat i plaer eterns. En tot cas hem estat els humans en pseudo inventar aquests Olimps del no res, la doctrina fútil i fugaç que atisba en cada instant en les nostres vides.
En el decorat de la nostra existència contemplar la vida real i espiritual és tota una quimera.
Un Mundo feliz que s’escapa quan la nostra mirada benigna i humana resplandeix més que mai envoltada de fracassos, tristors, esforç en construir un món millor lluny de quimeres i realitats fraudulentes.
Qui controla les nostres emocions, l’amor, la filosofia, la religió, la sexualitat? Perquè amaguem la nostra ànima visceral, ignorant i miserable? L’ésser humà també pot sentir-se miserable i roí, i mostrar aquesta realitat ens humanitza.
On s’amaga “El Show de Truman”?. La paradoxa de la felicitat que ja en si mateixa és inabastable.
