Un avantatge més de ser un Estat d’aquí quatre dies és que podrem criticar sense reserves les pròpies patums i potser no serà obligatori llegir L’auca del senyor Esteve de Rusiñol a Batxillerat.
“Si hem de ser justos, ens hem d’imaginar el senyor Esteve amb Barcelona a l’espatlla, perquè és ell qui l’ha feta […] d’on ha sortit aquesta gran ciutat moderna, amb tantes virtuts, i, certament, tantes tares, sinó d’aquell pobre senyor? […] Gràcies al senyor Esteve, Rusiñol pogué pintar els seus quadros, llevar-se a l’hora que li semblà, no tenir la menor preocupació, escriure les seves novel·les i comèdies, fer la vidassa de l’home ric.” Pla, sempre al punt just, explica en quatre ratlles el que representa l’Auca dins el nostre panorama literari i el paper de Rusiñol; el mateix que començà modernista però acabà noucentitzant-se pel pes (i el preu) de la realitat.
L’auca del senyor Esteve, res més que un entranyable símbol amb regust classicó, ressegueix la història d’un personatge emblemàtic en el marc de l’evolució de la societat catalana moderna, el burgès senyor Esteve. Rusiñol ho exposa per mitjà d’una forma popular com l’auca, que vertebra l’eix de la novel·la. El fill d’aquest Esteve, en Ramonet, vol ser artista tot i la voluntat contrària dels seus pares, “els burgesos!”, que el predestinen a passar-se la vida a la botiga venent vetes i fils. Però com a gairebé tots els artistes que es rebel·len contra la burgesia, al Ramonet, “el marbre” per fer les obres li paguen uns altres – en aquest cas el pare -. El ressentiment contra la burgesia a l’Auca no pot separar-se de la dependència que l’artista té d’aquesta classe social. Deia Joan Fuster: “aquests aferrissats enemics de la burgesia també eren burgesos, i no solament per la sang, sinó més encara per la vinculació econòmica.”
Davant aquesta paradoxa, Rusiñol ha d’acabar l’obra amb un final reconciliador. En Ramonet, adonant-se que depèn del papà, enlloc de fer-se el vanitós esdevé un artista assenyat. Aquest seny es posa al servei de la resolució del conflicte de l’obra: el fill pren consciència que no pot ser un artista total si paguen els altres. Igual li passà a en Russiñol, que comença essent un dandi victimista fins que notà que, o bé es posava al servei del poder i del públic, o bé quedava sense feina. Si l’artista ha trobat un espai en els rols socials, és gràcies al Senyor Esteve. Així, després dels deliris de grandesa, Rusiñol acaba afirmant: “l’home que fa més claror és el que atrau més papallones”.
Fet i fet, el que van acabar duent a terme els noucentistes: bastir un sistema de poder que permetia ser artista sense haver de pidolar. Si volem que es faci entendre que no està tot pagat, llegir l’Auca de Rusiñol potser no és la millor opció. En comptes de glorificar el modernisme, si es vol inculcar que res és de franc, hauríem de fer més cas als noucentistes. Mentre uns es preocupaven de ser les víctimes narcisistes, altres maldaven per poder pagar el propi marbre sense necessitat del papà.
