Fa anys que no havia rellegit Industrials i polítics (segle XIX), de Jaume Vicens i Vives, el volum 11 de la història de Catalunya que en la dècada dels 50 del segle passat es va haver de titular Biografies catalanes per poder-ho editar. Ara, en fer-ho, m’han sobtat uns quants paral·lelismes entre allò que explica Vicens d’aquells temps i els que avui ens toca viure. En molts aspectes som on érem ara fa 150 anys. Mirem-nos només un parell dels exemples.
El 28 de setembre de 1848 es creà la Junta de Carreteres de Catalunya (pàg. 82-83 del llibre). La formaven quatre diputats de les Diputacions catalanes i per la importància estratègica de la seva feina la presidia el capità general. La Junta s’havia creat, diu Vicens, “davant de l’absoluta ineficiència de l’Estat espanyol per resoldre els problemes més elementals de les comunicacions catalanes [no us sona això?]. […] Fins a la seva dissolució el 1868 acomplí una tasca extraordinària fins al punt que la xarxa actual de carreteres de Catalunya respon a les línies que aleshores foren traçades”.
Després del 1868, la conservació a càrrec de l’Estat devia ser tan miserable, que a principis del segle XX la Mancomunitat Catalana va haver de posar-se de cap i de nou a endreçar la xarxa viària. I després del nostre dia D (arribi quan arribi) ens haurem de posar altra vegada a desdoblar passos estrets, millorar la comunicació dels ports, etc.
Amb els ferrocarrils la semblança encara és més gran. Les grans companyies de las xarxa viària espanyola col·locaven preferentment les seves accions a la Borsa de Barcelona, on després d’un període de prosperitat hi havia els diners per comprar-les. Diu Vicens: “Després de 1860 restà palès que moltes línies no eren rendibles i que si havien estat concedides ho foren per motius inconfessables -com és ara el de beneficiar-se alguns prohoms i polítics espanyols de les subvencions oficials-. Com sia que els accionistes catalans estaven acostumats a la bona administració de les empreses del país, acceptaren sense malfiança el paper de diversa procedència […] La bona fe dels catalans fou sorpresa el 1865 amb una jugada del banquer madrileny Salamanca, el qual (segons l’historiador Guillem Graell) es desprengué a Barcelona de “valores averiados” d’altres procedències”. Això portà a un crac financer el 1866, del qual Catalunya trigà gairebé vint anys a refer-se. Una de les conseqüències va ser l’engoliment de la principal companyia ferroviària catalana, TBF, per l’espanyola MZA. I Vicens afegeix: “No ha estat estudiada com caldria la mecànica de l’actitud ministerial respecte a les companyies en competència”. Cosa que expressada en el llenguatge críptic que calia quan Vicens ho va escriure, no vol dir altra cosa sinó que el ministeri va ajudar MZA a posar-se TBF a la butxaca.
I els motius inconfessables de llavors són els mateixos que avui han portat a construir línies de TGV amb trens buits, i aeroports com el de Ciudad Real que només serveix perquè les amistats dels terratinents puguin anar-hi còmodament quan hi ha cacera. I no cal parlar del continu sabotatge al desenvolupament del corredor mediterrani.
Trobo també que la jugada del banquer Salamanca diu molt sobre com es miren Catalunya els poders fàctics espanyols. Ell tenia el que avui se’n diu bons crèdits dubtosos (a Alemanya: “crèdits podrits”). I a qui va triar per fer mal? Als catalans, naturalment! Com una eina més de l’espoli acostumat.
Com he escrit en uns versots de circumstàncies: “I encara algú se n’estranya / que vulguem sortir d’Espanya?.
