Adolf Bargués i Asturias (Martorell, 1968) és una persona inquieta i curiosa de mena. Fill d’enguixador i botiguera d’ultramarins, ha dedicat la major de la seva vida professional a la gestió del talent i dels recursos humans, ja sigui en projectes empresarials propis o bé d’altri. En paral·lel, des de jove, ha tingut una participació intensa en la vida cívica de la vila on ha nascut i on mai no ha deixat de viure: al Centre Cultural El Progrés, a l’Ajuntament, com a regidor i primer tinent d’alcalde, a les Caramelles i a les representacions teatrals amateurs del municipi, i als Amics de Sant Antoni Abad de Martorell, l’entitat que organitza cada any els Tres Tombs i de la qual n’és el secretari. O sigui, un impenitent agitador cultural, social i polític. En els darrers temps ha estat immers en l’elaboració d’un protocol de benestar animal pel bestiar equí, pioner a Catalunya. Actualment és vicepresident de la Federació Catalana dels Tres Tombs.
—A Barcelona, al menys des del segle XV, els que participaven en la festa de Sant Antoni Abad donaven tres tombs al voltant de l’església on es beneïen les cavalleries. El primer tomb era per demanar protecció, el segon per demanar una bona collita i el tercer per foragitar els dimonis.
—Sí, es una vella tradició que encara mantenim arreu del Principat i conforma una de les festes de la cultura popular amb més participació al carrer. Els Tres Tombs es celebren amb cavalls i eugues, rucs i someres i matxos i mules, que han sigut companys inseparables de la nostra evolució cultural.
—La festa del sant patró es celebrava sempre, ja fos dia feiner o festiu, i el bestiar tenia ració extra de pinso. Es va estendre per tot Catalunya, però desprès s’ha perdut una mica.
—La popularització del motor d’explosió substituint la tracció animal va ser un punt d’inflexió arreu del territori i els Tres Tombs es van deixar de fer a molts llocs. De sobte et vens el matxo i el carro i et compres un tractor i una mobylette. Es va perdre la festa a molts pobles i viles, però es va mantenir a poblacions més grans com Sabadell, Igualada, Martorell, Vilanova i la Geltrú o Mataró. Tenim fins a un centenar municipis on ho continuem celebrant.
—Alguna vegada has dit que la festa dels Tres Tombs és com la punta d’un iceberg, perquè al darrere hi ha molta història. Suposo que et refereixes a la cultura popular que hi ha al darrera: carruatges, guarniments, eines, oficis i gremis que hi participaven,…
—Les festes de Sant Antoni requereixen de la participació de disciplines molt variades, des de veterinaris fins al baster més traçut. A més, són com un museu al carrer. Es pot contemplar en acció un patrimoni cultural i social molt gran: les selles i els arreus, els bastos, el bestiar, els sacs i les botes, o els carros i les tartanes. I el lèxic singular dels carreters, inclosos els renecs, un fenomen de comunicació multisecular que es pot escoltar en directe.
—Els Tres Tombs no són una carrera. Els cavalls poden arrossegar o portar una certa càrrega sense cap problema. Però és clar, suen la carcanada. Podríem dir que els estressem?
—Heu de tenir en compte que una passada estàndard de Tres Tombs dura entre una hora i dues hores, i no és un exercici continuat, hi ha aturades. Els cavalls de tir oscil·len entre els 400 i 700 quilos i la seva morfologia els permet suportar una càrrega fins a la meitat del seu pes i arrossegar-ne una del triple. A més, durant la celebració s’aplica el protocol de benestar animal promogut per la Federació Catalana dels Tres Tombs i la Generalitat de Catalunya.
—I en què consisteix aquest protocol?
—Bàsicament controla l’estrès dels cavalls. La càrrega, les pulsacions, la quantitat de beguda, tot això està pautat. També es controla el temps que l’animal està fora de l’estable, o l’espai d’ombra.
—Ja veig, talment com un ciclista en una etapa del Tour. Passem ara al qüestionari del Parells i senars. T’agrairem que ens mencionis un parell d’obres d’art que t’hagin commogut.
—Tempesta de neu al mar d’en William Turner, i la porta d’Ixtar a Berlín.
—Vint-i-un segles les separen. I una exposició o un museu que ens aconsellis de visitar?
—Un lloc per anar-hi sovint són les exposicions de la Fundació Vila Casas a Barcelona. Allà vaig poder veure una retrospectiva de Lita Cabellut. Les seves obres en directe són explosives.
—No coneixia aquesta artista.
—Doncs és una artista multidisciplinària molt interessant. Va néixer a Osca, es va criar a Barcelona i viu a Holanda.
—L’hauré de conèixer, doncs. I ara cita’ns un parell de pel·lícules que hauríem de veure si encara no ho hem fet.
—El meu Cinema Paradiso va ser el Cine Nou del Col·legi La Mercè, i en aquella pàtria meva de la dècada dels setanta la meva atenció i màgia la tenien en Johny Weissmüller i els germans Marx.
—De ben segur que ens pots recomanar una ciutat, una vila, una contrada o un espai natural que paga la pena de conèixer.
—La serra de l’Ataix, talaia des d’on controles aquest punt geo-estratègic que és el congost de Martorell, un coll d’embut on conflueixen la línia de costa, la Via Augusta, amb l’entrada a l’interior peninsular, el Camí Ral. En cinc quilòmetres tens la calçada i el pont romà, quatre castells, un priorat, barraques de pedra seca, fonts i una panoràmica que abasta Castellví de la Marca, Montserrat, el Cadí, la Mola, el Montseny i Collserola.
—Podries anomenar-nos dos llibres que et semblin prou interessants des d’una vessant literària, històrica, científica o d’esbarjo?
—Em quedo sempre amb l’últim, i amb el desig no perdre mai les ganes de descobrir-los. Ara tinc entre mans La casa eterna, d’en Iuri Slezkine.
—Seguint amb aquestes confidències personals, revela’ns una injustícia que t’agradaria erradicar com més aviat millor.
—La cultura i la sanitat encara són un privilegi de pocs que hauria de ser realment universal.
—I ara, ens agradaria que ens confiessis un parell de cançons de la teva vida.
—Sense lletra em quedaria amb les Variacions Goldberg de Bach, i amb lletra el Coração Vagabundo de Caetano Veloso.
—Dues perles fines. I per acabar, esmenta’ns un moment històric de la humanitat que consideris especialment brillant o important.
—El moment en que vam inventar l’escriptura. Arreu del món diferents col·lectius van desenvolupar codis de signes gràfics amb nusos, en escorces o punxant el fang amb un tros de canya. Prodigiós. I de retruc va ser el naixement de l’historia.
—Et voilà tout. Moltes gràcies.
