Assumpta Escarp i Gibert (Terrassa, 1957) va cursar estudis de Dret a la Universitat de Barcelona i és Màster en Gestió Pública per ESADE. Militant d’esquerres des dels anys setanta, el 1985 va afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Va treballar a l’administració de la Universitat Autònoma i va ser cap d’administració del centre d’investigació municipal de l’Hospital del Mar. Durant molts anys ha estat estretament vinculada a la política i gestió municipal de Barcelona: va treballar a la gerència dels serveis centrals de l’Ajuntament, després fou cap de gabinet de Joan Clos, i entre el 2003 i 2015 va ser regidora. Li agrada passejar per la ciutat contemplant-la i vivint-la —badant, explica ella—, i procura evadir-se de la tensió que genera la política diària llegint novel·la negra i cantant en un petit cor d’amics. Des del 2015 és diputada al Parlament de Catalunya, i des de l’octubre de 2021, vicepresidenta segona de la Mesa del Parlament.
—Si la política ha de ser servei a la comunitat, podríem dir que la gestió de la res publica és aquest servei amb cara i ulls, la interacció amb els ciutadans destinataris d’aquest servei.
—La política és servei públic, és escoltar, contrastar, defensar l’interès general, i prendre decisions. La política municipal és proximitat, pots interaccionar directament amb la ciutadania, a voltes més enllà de la societat organitzada. Pots veure i tocar les realitats i els canvis. Jo he estat regidora de Districte, i la millor política és apropar-te on hi ha la gent, escoltar les seves necessitats i prendre les decisions més oportunes. Potser en el Parlament quedes més lluny, no exerceixes una acció política directa. Fas lleis, però les aplica un altre.
—Abans de la teva etapa a l’Ajuntament vas ser la responsable de selecció del personal d’administració de la Universitat Pompeu Fabra en els seus inicis. Els perfils dels professionals administratius d’una universitat pública i d’un municipi requereixen de capacitats i habilitats competencials gaire diferents?
—Guardo un record magnífic d’aquell temps. Inicialment estàvem en un pis de Gran de Gràcia. Haguessis d’haver vist Enric Argullol, Andreu Mas-Colell i Carles Viver asseguts allà creant els futurs centres. I jo fent entrevistes al nou personal, gairebé a la cuina.
—Estàveu creant una universitat pública del no-res.
—Era així. I pel que fa als perfils del professionals administratius d’institucions públiques, jo crec que han de tenir vocació de servei públic. El nivell competencial és molt similar, depenent de les funcions. Sovint els nostres serveis públics són jutjats massa a la lleugera, i crec que hem de fer valer el seu nivell d’eficiència i eficàcia. Sembla com si allò públic sempre ha de ser pitjor, més car i menys professional, i això no és cert.
—Entre el 2007 i 2011 vas ser presidenta de Transports Metropolitans de Barcelona. El model i les necessitats de mobilitat urbana han canviat molt en pocs anys. Què ha de fer l’Ajuntament d’un gran municipi per facilitar la mobilitat pública i sostenible?
—Quan era Presidenta de TMB vam posar en marxa les primeres línies de bus de la xarxa ortogonal, per millorar la seva velocitat comercial i per interconnectar les línies de bus entre elles i amb el metro. Fa anys que s’estan produint canvis en la mobilitat urbana. Una estratègia clara ha de ser la d’apostar pel transport públic i la seva interconnectivitat. Una altra: l’aposta per la intermodalitat entre metro, bus, bici i vianants. A Barcelona la major part dels desplaçaments es fan caminant i s’ha de protegir els transeünts.
—Una de les funcions de la Mesa és ordenar el treball parlamentari: organitzar el contingut de les sessions dels plens i les comissions, mantenir l’ordre de les discussions, etc. Lògicament, entre els partits representats al Parlament hi ha interessos i prioritats diferents. Calen moltes filigranes per encaixar-les sense trepitjar ulls de poll?
—Cal diàleg, transparència i regles del joc clares. L’entrada de l’ultradreta a la cambra ha trencat moltes coses perquè no respecten el codi de conducta i porten la llibertat d’expressió pròpia dels parlaments a la frontera amb la xenofòbia. Això fa difícil el debat parlamentari, i el menysté.
—Entenc que abans, al Parlament, era més fàcil posar-se d’acord i entendre’s civilitzadament.
—Tal com dius. Jo crec que caldria abordar la reforma del Reglament i situar-lo més al segle XXI; millorar aspectes de funcionament, però també de gestió parlamentària. El Parlament ha de ser una institució referent en ètica pública.
—Comencem amb el qüestionari. Podries suggerir-nos un parell de llibres que creguis que val la pena llegir pel seu valor literari, assagístic o d’entreteniment? Com que ets una fan de la novel·la negra, et demano que al menys un dels dos que no sigui d’aquest gènere.
—Doncs mira, no te’n diré cap. Més enllà de la novel·la negra vaig llegir L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery, divertida i brillant; una oda a la bellesa. I darrerament he llegit No te veré morir, d’Antonio Muñoz Molina, sempre un valor literari segur.
—I una exposició o un museu que hauríem de visitar?
—Sempre, el MNAC i les seves exposicions temporals. I aquest any recomano, i molt, l’exposició Miró-Picasso al Museu Picasso. Ja ho veus, jo consumeixo Barcelona. Hi tenim de tot.
—Ja ho veig, ja. I ara, si fossis tan amable d’esmentar un parell d’obres d’art que t’han commogut especialment.
— La sèrie de Las Meninas de Picasso, i la Capella Sixtina, una de les obres pictòriques més complexes de tota l’historia de l’art.
—A Barcelona tenim la sort que Picasso va donar la sèrie completa de Las Meninas al museu el 1968. Seguim. Recomana’ns una ciutat o contrada del món per gaudir i aprendre tot visitant-la i passejant. No val que ens recomanis…
—Barcelona? No, que soc molt viatgera i aquest Nadal he estat a l’Uzbekistan, a la ruta de la seda. Veure ciutats com Khivà o Samarcanda ha estat meravellós. Són art, són història.
—Diuen que són magnífiques, sí; em fas una mica d’enveja. I a continuació, podries citar dues pel·lícules que penses que hauríem de veure si encara no ho hem fet?
—Dersu Uzala de Akira Kurosawa em va impressionar molt. I Misterio en Venecia de Kenneth Branagh, que també fa d’Hèrcules Poirot. Està basada en la novel·la La festa de Halloween d’Agatha Christie. Els clàssics de la novel·la negra i el cinema d’aquests clàssics em fascinen.
—Les injustícies del món s’haurien d’erradicar totes, però assenyala’n una que et sembla que hauria de ser la primera.
—El pitjor és quan ens acostumem a que passin injustícies. Però si he d’esmentar-ne una, et diré la pobresa. Fa molts anys que en parla l’ONU i en parlem tots, però les desigualtats creixen cada dia.
—Proposa’ns un parell de personatges que ens han precedit que han tingut una trajectòria vital que mereix que coneguem.
—Jo tinc dos referents polítics contemporanis, amb els que vaig tenir la sort de poder treballar i dels quals vaig aprendre: Pasqual Maragall i Dolors Renau.
—El President Maragall, prou que el coneixem, però t’agrairíem que ens fessis cinc cèntims de la Dolors Renau.
—És clar que sí. La Dolors va ser un exemple de socialisme i feminisme, una lluitadora pels drets de les dones. Defensava el paper de les dones en els partits polítics i va presidir la Internacional Socialista de Dones. Per a mi fou un referent com a dona i com a feminista.
—I ara revela’ns un dels teus moments estel·lars de la Humanitat.
—Per la meva edat, el que va representar l’arribada de l’home a la lluna. Malauradament, si em poso a pensar, em surten més moments bèl·lics i desastres que no moments estel·lars.
—Em temo que no puc contradir-te gaire. Finalitzem amb una confidència: dues cançons que no et canses mai d’escoltar.
—”Vestida de nit”, cantada per la Sílvia Pérez Cruz, i “Mediterráneo” de Joan Manuel Serrat.
—Déu-n’hi-do!, quines dues perles de cançó. Aquestes no tenen res de novel·la negra, són poesia i llum mediterrànies. Moltes gràcies.
