Víctor Oliva i Pascuet (Barcelona, 1960) és dissenyador gràfic de professió i historiador de l’edició gràfica de vocació. Mentre cursava el batxillerat, els vespres, assistia a classes de disseny a la Llotja. Després va estudiar Arts Gràfiques als Salesians de Sarrià i va creaar el seu propi estudi. Pertany a la quarta generació d’una família que ha excel·lit en aquest ofici des del 1899, quan el seu besavi va fundar la Impremta Oliva a Vilanova i la Geltrú. Dels seus avantpassats ha heretat la passió pels ephemera —objectes gràfics de curta vida: cromos, menús,…— i ha procurat rescatar de l’oblit moltes de les joies gràfiques que van imprimir. Amb la col·laboració dels seus fills —la nissaga continua— va publicar Barcelona. Publicitat i Ephemera. 1850-1950, que ha esdevingut obra de consulta obligada per conèixer la història del grafisme i la publicitat a Catalunya. Enguany, amb Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny, ha publicat la seva darrera investigació: ÀLBUM RGM. Ricard Giralt Miracle a través del seu arxiu.
—En la impremta del teu avi a Barcelona es van imprimir els segells de la República, els bitllets de la Generalitat o calendaris, entre d’altres moltes coses. Tots ells exponents d’ephemera.
—Els germans Oliva eren conscients que les màquines d‘imprimir no podien estar parades, per tant eren tant importants els llibres de bibliofília com els impresos comercials, per petits que fossin.
—El 2003 vas publicar un llibre sobre les vinyetes publicitàries. S’enganxaven als sobres de les cartes, però no eren uns segells postals. Tenien una funció publicitària.
—Les vinyetes publicitàries són els cartells més petits del món. És un col·leccionisme fascinant, tot i que la seva producció no va durar massa anys. S’imprimien en litografia i se’n feien uns tiratges extraordinaris. Anunciaven fires, congressos o productes comercials de tot tipus.
—En un anunci o en una targeta de visita trobem reflectits costums, modes i valors de la societat de l’època en què es van imprimir. Podríem dir que són una font historiogràfica?
—Hi ha moltes maneres de desvetllar la història. A través de l’ephemera podem constatar quins barrets estaven de moda el 1924 o la missa que es va celebrar per homenatjar els caiguts del 1714. A vegades és un recurs més fidel que els relats escrits.
—Has escrit, i ho dius sovint, que la cromolitografia va propiciar un salt qualitatiu i quantitatiu del grafisme. Coincideix també amb l’expandiment de la publicitat comercial a gran escala?
—La cromo va ser la gran revolució del color. Els excedents de la industrialització i del comerç amb les colònies van trobar en la publicitat en color la via per donar sortida a totes aquestes mercaderies, te, cafè, cacau, sucre…
—En aquest ofici són necessàries tant la tècnica com l’espontaneïtat, l’estudi mil·limètric i la transgressió. Com en el jazz. La màxima del teu avi era «Treballa amb pulcritud i en l’art confia».
—Per fer un bell imprès calia utilitzar els coneixements d’art i uns profunds coneixements de la tècnica d’imprimir. Per exemple, per els programes de música, l’avi Víctor seleccionava obres, de Clarà, Domingo, Nogués o qualsevol altre artista, quasi sempre dibuixos. Demetri, el seu germà, els reproduïa en heliogravat, una tècnica avui desapareguda.
—L’heliogravat?
—La impressió en heliogravat es feia en unes planxes exposades durant hores a la llum solar. Demetri Oliva va adquirir els coneixements d’aquesta tècnica a Alemanya i va permetre la reproducció d’obres d’art amb una qualitat i fidelitat que avui encara no s’ha igualat.
—Passem ara a les qüestions més personals. T’agrairíem que ens recomanessis un parell de novel·les o relats.
—L’Odissea i la Bíblia. La capacitat de fabulació de l‘home queda palesa en aquestes dues obres on veiem el millor i el pitjor de les conductes humanes.
—De ben segur que coneixes una exposició o un museu que creus que hauríem de visitar.
—En qualsevol museu hi pots trobar una peça que t’emocionarà, i només per aquella peça haurà valgut la pena la visita. Sobre tot el Prado, l’Hermitage, el Victoria and Albert Museum o els Picasso. Com deia Javier Vilató, als museus si ha de tornar, llavors et retrobes amb els vells amics.
—I què ens pots dir sobre el setè art? Cita’ns un parell de pel·lícules que hauríem de veure si no les hem vistes mai.
—Dersu Uzala, que ens explica el respecte per la naturalesa i la fidelitat d’una amistat. I l’altre seria Les Vacances de M. Hulot. Són una col·lecció d’escenes divertides que ens transporten a una dimensió on els problemes i dificultats quotidianes perden importància per uns instants.
—Deus haver estat en alguna ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que no deixéssim de conèixer si mai tenim l’oportunitat. Suggereix-nos una.
—M’agraden les ciutats que tenen nucli antic. Praga, per exemple.
—I ara, si fossis tan amable d’esmentar-nos un parell d’obres d’art que t’hagin captivat especialment.
—Gaudeixo amb les obres d’art creades per no voler passar a la posteritat, i que acaben passant-hi. Les petites escultures de Manolo o qualsevol esbós del Clarà de París. Espontànies, que surten del cor.
—Comparteixo aquest deler per les escultures del Manolo Hugué, però hem de continuar. Assenyala’ns una injustícia que persisteix en els nostres dies i que hauríem de fer desaparèixer del món.
—Només una? Impossible.
—Ja has dit molt. Menciona’ns, si us plau, un parell de personatges que ens hagin precedit i la vida dels quals valgui la pena de conèixer.
—Aquelles persones anònimes que des del seu cercle fan que la gent pateixi menys. Metges, investigadors, els voluntaris del telèfon de l’esperança o José Benavente, de Pilotes Volontaires, que surt cada matí amb la seva avioneta per informar de les embarcacions que van a la deriva en el Mediterrani.
—No coneixia aquesta ONG que salva vides dels migrants. Seguim. Revela’ns un dels teus moments estel·lars, singulars de la humanitat.
—Un d’aquests moments és l’aparició del llibre imprès. Fins llavors els llibres eren majoritàriament patrimoni d’uns pocs. La invenció de l’impremta permet que el coneixement, la cultura i la ciència arribin al poble, i això va possibilitar el pensament crític.
—Acabem amb la música. Confia’ns un parell de peces musicals o cançons que no et canses d’escoltar.
—Doncs mira, les Kindertotenlieder de Gustav Malher, i el Dixit Dominus de Händel.
—Renoi, com aquell que ni diu res. Cinc cançons punyents, per a veu i orquestra, de Malher, i el psalm 109 musicat per un jove Händel, per a solistes, cor i orquestra. Dos petits monuments per oïdes cultivades. Moltes gràcies.
Per cert, podeu visualitzar imatges de tots aquestes perles gràfiques a Instagram: @ephemera_museum i @olivadevilanova.
