Hem passat una altra pantalla del Procés, sense dubte aquesta és la frase més encertada que ahir a la nit vaig sentir durant la nit electoral al Centre Cultural del Born. És cert, els catalans ens hem especialitzat en saltar pantalles i en crear bombolles acomodatícies d’autoconsum que ens esmorteeixen el veritable precipici. Això vol dir que estem condemnats a la trinxera constant? Depèn, fins ara ha estat així, també és cert però que saltar de nivell significa guanyar espais que abans semblaven inabastables. I en aquest sentit és evident que en la jornada d’ahir, l’independentisme ha demostrat tenir una força mai vista en la història. Arribar pràcticament al 50% dels vots en una insòlita participació rècord, demostra que el projecte secessionista és viu i no es dóna per vençut, i significa un canvi definitiu en el si del catalanisme. És cert que els números no han acabat sent del tot diàfans, és una realitat veure que aquest país encara no està preparat per la ruptura immediata, perquè si ho estigués, avui el resultat seria diferent. Però tothom sap que els objectius s’aconsegueixen amb voluntat, i és aquí és on vull anar a parar. La independència només la tindrem si ens la creiem, passant per sobre de tot resultat existent. Amb el desenllaç d’ahir tenim la força suficient per continuar endavant amb el Procés, i tot dependrà de la intel·ligència i la fermesa que mostrem davant Madrid i el món. Com diu l’Oriol Junqueras, amb el govern espanyol hi hem d’anar a negociar el com, i no el què, perquè d’altra banda, si no ho fem d’aquesta manera albiro un ball de bastons primer entre la CUP i JxS, i després entre ERC i CDC, que significaria el certificat de defunció del Procés. Per responsabilitat nacional, aquests dos actors hauran de parlar molt més a partir d’ara i evitar tensions que ens duguin al desastre total. Comptat i debatut doncs, ara segurament haurem de proposar una vegada més el referèndum que no ens han deixat fer (que amb molta probabilitat hauríem guanyat, perquè sabríem en exactitud on anirien a parar el 9% de vots de de CSQEP), i si Madrid no ens el deixa fer -que no ens el deixarà fer- haurem de tirar pel dret digui el que digui la comunitat internacional. Tindrem la voluntat de fer-ho?
No vull acabar sense referir-me a les dues alegries d’ahir a la nit. Per una banda, la mort política de la Unió del Duran, i per l’altra, la patacada èpica de Podemos a Catalunya. Els primers es queden sense càrrecs ni projecció pública, que és com cantar-los-hi les absoltes. I per els segons, és la pitjor carta de presentació per intentar fer un bon paper a les eleccions estatals del desembre. El més divertit de tot, va ser la imatge de la derrota d’en Rabell sense ningú de Podem al seu darrere, només la cares de pomes agres de la gent d’ICV. És la pitjor derrota del PSUC i l’homenatge més magre de la seva història.
