Hi havia una vegada un país on la gent conduïa amb tanta precaució i tan a poc a poc que no tenien temps pels accidents. Contemplaven les plantes i podien veure-les quan els sortia un brot i distingir si era d’aquells de creixement de fulles, o els prometia una flor amb el fruit que hi creixeria… Tot sovint s’emocionaven i sentien a la pell l’iris del color que va de l’or fins el robí que els madurava.
Els cotxes alguna vegada es fregaven de costat, aleshores, els conductors treien el cap per la finestrella i es feien un petó sense paraules. Si es trobaven de front eren els vehicles els que elàsticament s’abraçaven i, corprenedorament, seguien cada un la seva direcció amb l’esperança que els homes es troben i les muntanyes no.
Els cavalls somreien als burros encara més lents que ells i els tenien una enveja sana. Sabien que la saviesa està en no fer salts en va i a recular i donar voltes a les pedres dels camins si no és que ens marquen fites amb missions.
La gent parlava amb calma. No inútilment tots passaven uns anys muts abans de cantar els primer mots que, coralment, eren bon dia al matí i gràcies Déu meu, doneu-nos pa i ciència cada vespre.
Mentre dormien queien un munt d’estels a l’aigua i, de bon matí, els nens els pescaven i, encara vius se’ls passaven de mà en mà fins que els llençaven al cove amb aquella alegria de les criatures; perquè imaginaven que tal qual cuques de llum, amb la humitat, potser perdrien el seu encant que era la llum tan necessària per regalar als seus pares i tenir un bon motiu per persistir en la llar de l’avinença.
Els Pocapoquet vivien en coves on s’hi amagaven cavitats espectaculars, tresors i també, perquè no dir-ho, pors, que de tot hi ha en aquesta vida. Al que temien més de tot eren les borrasques que l’oracle anunciava, ja que no sabien mai quin pont de cultura un mal llamp els podia esbotzar. Volien salvar l’entorn del seu país de la barbàrie líquida. Que la globalització no servís per enriquir als qui ja ho eren prou… Per sort, amb la força de l’amor, sempre en van tenir prou per sortir de l’atzucac, perquè fins i tot la mort era ben dolça i tothom la saludava com si fos el bateig d’un món nou i més meravellós encara. Res es mouria del lloc on faria l’últim batec i la pau i silenci serien tan encisadors com quan una flor s’obre.
