El país es troba desencisat. Una Catalunya pròspera, rica en feina pels nadius i pels molts emigrants que van venir il·lusionats pensant que aquí era El Dorado s’han trobat sense feina, pobres i amb dificultats per arribar a final de mes. Mentre, què ens ha passat? Polítics que tenien la nostra confiança ens han defraudat, s’han enriquit a costa del poble, que s’empobria cada dia més.
Fa vertígen escoltar les noticies o llegir els diaris quan cada dia ens assabentem d’un nou cas de corrupció i sentim dins nostre la decepció per haver confiat en uns mandataris que han abusat de la nostra bona fe per enriquir-se sense comptar que el poble s’empobria.
Recordo que els manresans parlaven orgullosos de la seva Caixa, i els terrassencs, i els de Sabadell, els de Manlleu i, a Mataró, la Caixa Laietana on tenien dipositats els seus estalvis, que els donaven tranquil·litat per quan els arribés la jubilació. Però una gran banca va engolir-los i van deixar de tenir noms estimats de les seves poblacions per passar a ser tots d’una mateixa entitat que va resultar nefasta.
I les preferents, en les que molts jubilats van confiar aconsellats per directius de caixes, per, quan ja havien signat, assabentar-se que aquells diners quedaven immobilitzats durant deu anys. Deu anys dels que una amiga meva que va confiar-hi ja mai en podrà gaudir, desprès de treballar molts anys estalviant per la vellesa. I ja no és entre nosaltres. Potser si els encarregats de controlar-los s’haguessin mostrat més protectors de les persones que dels bancs i caixes i els seus directius, tot hagués anat d’una altre manera.
Diuen que el país es recupera però mentre no es recuperi la credibilitat en el sistema, en els seus polítics, en els seus bancs, mentre no es doni més valor als valors que als diners no ens en sortirem. Tot és una cadena que es troba fermada i mentre algú no l’alliberi materialment i ètica no serà possible la recuperació de veritat.
