Quan escric aquest text la trencadissa a l’independentisme sembla irrevertible i l’emprenyament de la ciutadania arriba a límits siderals. Que la CUP s’hagi aconseguit una trobada dels tres partits per desencallar la situació crec que és (deixant a part si es té éxit o no) una de les coses més sensates que ha fet fins ara aquest grup d’utopistes ben intencionats.
En l’estira i arronsa que hem viscut els ciutadans com a atònits espectadors fins ara, no hi podien faltar els retrets per dues bandes sobre qui posava més impediments a l’acord. Els que hem de mirar-nos-ho des de fora només podem fer-nos-en una opinió pròpia mirant-nos amb lupa els arguments que s’addueixen i aquí qui en surt més malparat és ERC. No vull dir que Junts estigui net de tota culpa. No puc jutjar-ho. Però allò que sí que crec que és clar, és que la culpa principal del trencament l’haurà tingut ERC. Mirem-nos per què.
Des del començament de les converses fins al moment del cop de porta d’Aragonès, a totes les informacions es coincidia en què un dels obstacles principals era l’existència del Consell per la República i el paper que hagués de tenir en la política catalana d’aquests temps vinents. Aragonès (és a dir ERC, és a dir Junqueras) no estava disposat a governar “sota la tutela del CpR”. Junts, acceptant els canvis que calguessin al Consell, no estava disposat a renunciar a la seva participació en l’estratègia futura de l’independentisme, i mantenia la posició (comprensible i lògica) que el CpR havia de fer tot allò que la Generalitat, engabiada dins de les estructures de poder espanyoles, no podia fer sense que anés a la presó fins l’ultim conserge.
I aquí, per comprovar que ERC ens volia fer passar bou per bèstia grossa, només cal llegir l’entrevista a Lluís Llach publicada a Vilaweb el passat dia 11. No crec que ningú pugui dir d’ell que sigui “de dretes” o “postconvergent” com fan sovint tots els que tergiversen intencionadament la transversalitat de Junts i del Consell. Només faré un parell de citacions de l’entrevista, que hauria de llegir tothom que vulgui estar ben informat en aquesta qüestió:
-La finalitat del Consell no és tutelar el govern de la Generalitat. M’escandalitza això (…i si fós així…) en foto el camp demà mateix.
-Jo diria que som la plataforma més unitària que hi ha hagut aquests últims temps (…) No volem tutelar ni posar condicions i voldríem ajudar a fer una estratègia conjunta que és molt necessária i que penso que seria convenient que estigués fora dels àmbits de govern. Però aixó no vol dir que hàgim d’anar contra els àmbits de govern, en absolut: és per poder fer les tasques que dins l’àmbit autonomic no es poden fer.
-El consell és allò que els partits i les entitats han volgut que sigui (…) És legítim que qui no hi vulgui ser o hi vulgui ser poc, té tot al dret a fer-ho. Però resulta que passa el temps i ens diuen que hi ha gent poc representada. Home, hi ha gent poc representada perquè quan us han ofert deu i vint vegades d’entrar-hi dieu que no. I d’això en sóc testimoni. (…) A nosaltres que ningú no ens faci servir d’excusa. Prefereixo qualsevol altra excusa: que a canvi hi haurà indults o amnistia, o que ens donen una confederació ibèrica.
Llach també deixa clar que, encara que la gent no ho sàpiga tots els consellers repressaliats pel 155, són membres nats del Consell, i si no hi van o se’n distancien és cosa seva. Tot el que diu Llach (com dic, gens sospitós de ser poc esquerrà) desfà els arguments de ERC contra el Consell com el sol de juliol ho fa amb la neu de l’hivern. I si aquí (dol de dir-ho, però no hi sé veure cap altra explicació) les vanitats i rancúnies personals han predominat pel damunt de la lògica més elemental, m’agradaria veure com s’aguanten els altres arguments que diuen que han motivat el cop de porta. La credibilitat té els seus límits. I si s’anés a noves eleccions no crec que l’electorat tornés a empassar-se contes de la vora del foc, els digui qui els digui.
De la mateixa manera, si “l’acord de mínims” que han arrencat els cupaires als dos “germans grans”, no s’omple de fets clars i comprovables, tornarem a ser on érem. De solemnes declaracions que acaben convertint-se en al contrari del que diuen, ja n’estem fins al capdamunt. A veure si al final tots plegats hi posen una mica miqueta d’aquest seny del que tant ens lloem els catalans…
