La veritat és que un ja no sap què pensar o si tot, al final, se n’anirà a Can Pistraus. Ja sabem cap no on anem? Quan hom escolta o llegeix tantes opinions i informes, sent tantes declaracions, estudia els discursos o rodes de premsa sobre el que li convé a Catalunya -per tal de remuntar l’actual crisi econòmica-social-política (moral també) i per veure’s ben encaixada en l’Estat- acaba per no saber on es troba exactament. Cada partit o cada polític, cada grup de pressió, cadascun dels moviments cívics o culturals, cada sindicat o representant patronal, cada economista o periodista…diu la seva i sembla conduir les aigües cap el seu molí, amb raons més o menys assenyades
Tal vegada podríem reduir el nus de la qüestió a uns pocs punts essencials:
Primer. Què és Catalunya i què som els catalans? Se’ns respecta la nostra pròpia idiosincràsia? Som una “nacionalitat” -com diu la Constitució Espanyola- amb uns trets identitaris propis (culturals, socials, econòmics…)? Som un país? Som una nació o una mera comunitat autònoma…? Anem cap un Estat Federal…com sembla que el ministre Montoro apunta, quan fa tres dies comparava Espanya amb els 16 estats o “Bundesländer” alemanys? Algú ens pot aclarir què serem realment en el futur? Sabem cap a on tirar amb tantes indefinicions? Per què Mas-Collell repta Madrid a expulsar Catalunya de l’Estat, si des de la capital espanyola no se’ns dóna el que pertoca? Preguntes que han de respondre aquells que ho entenguin.
Segon. Els timoners del nostre vaixell saben cap a on van? Els calen aliats estables o inestables per sortir de la crisi? Ja els va bé canviar de parella segons el ball de cada moment?… ara és el PP, ara el PSC, ara Esquerra, ara el partit dels Ciutadans (!) o bé els petits residuals absolutament independentistes? És una manera d’entretenir-se i fugir d’estudi? Els governants han de cercar el Bé comú, però tenim clar quin és el Bé comú en tots aquests terrenys tan relliscosos? Cal parlar de “divorci” o d’”expulsió” pel que fa a Espanya, quan el descontentament, que es detecta aquí, augmenta progressivament? És assenyat dir-ho o fer-ho quan potser ni s’ha contret “matrimoni”?
Tercer. On es troba, en aquest moment, el nucli del descontent general? Potser cal afirmar que el gran repte per sortir-se’n es troba, ara i aquí, en el pla econòmic, tot i que n’hi ha d’altres, ja esmentats, que també tenen bastant pes. Tampoc en aquest terreny no hi ha gaire claredat, perquè no se sap si, a curt o llarg termini, arribarem a un pacte fiscal; no sabem si ens pagaran, el més aviat possible -des de Madrid-, el deute (1.500 milions aproximadament) del “fons de competitivitat”; ignorem si l’espoli, drenatge o dèficit fiscal augmentarà en els propers anys, o bé si els 759 milions d’euros de la disposició addicional tercera de l’Estatut arribaran d’una vegada per sempre. Tampoc no està gens clar el fet de si el “pessic monetari” que generarà el nou tram de l’IRPF a Catalunya -el més alt de l’Estat- ens deixarà encara més pobres o ofegats; o si podrem suportar tants deutes acumulats quan, per altra banda hem de finançar les competències de Sanitat, Ensenyament, Seguretat pròpia, etc. Mentrestant el govern de Madrid envia 450 milions d’euros a València -comunitat governada pel PP- per tal que aquesta comunitat pugui pagar diversos deutes sense que la seva economia se’n ressenti. Tot el conjunt genera dubtes i greuges comparatius.
Algú té en compte que Catalunya és un gran motor i que ha de ser el capdavanter de la reacció econòmica? O es tracta que aquest motor s’asfixiï i deixi de funcionar? A qui l’interessa tal despropòsit? Les retallades només les hem de fer nosaltres o bé també la solidaritat s’ha d’activar en tot l’Estat? Ens en sortirem d’aquesta o vindrà la gran patacada, quan menys ens ho esperem?
Qui i com defensem Catalunya? Què hi diu la ciutadania? Jo no tinc respostes i tampoc no sembla que les tinguin aquells altres que les haurien de tenir?
..
