Encara no fa tres mesos que es va poder tancar, per fi, un acord de govern entre ERC i Junts per Catalunya. Havia costat prou que aquests darrers donessin suport a una nova coalició independentista que ja tenia des de feia setmanes el suport explícit de la CUP. Finalment, els termes del pacte es van escriure, negre sobre blanc, en un document titulat “Acord de Govern per la investidura de Pere Aragonès”.
L’assumpte de la taula de diàleg entre els governs català i espanyol, ja en marxa des de l’anterior legislatura, hi és recollit d’aquesta manera: “Esquerra Republicana i Junts per Catalunya acorden treballar des de la confiança i la lleialtat mútua per enfortir la posició negociadora de la part catalana i millorar-ne les condicions i garanties del procés de negociació”. Prèviament, en l’acord entre ERC i la CUP s’havia establert que l’any 2023 es faria una avaluació del funcionament d’aquest espai de negociació amb l’executiu de Madrid.
Per entendre ben bé de què estem parlant ens hem de remuntar a la gènesi de la famosa taula. Aquest espai de trobada no va pas ser una concessió magnànima i generosa del govern espanyol, sinó el fruit de la capacitat de pressió de l’independentisme al Congrés dels Diputats. És el mateix que va passar amb l’indult als presos polítics catalans: si l’independentisme no hagués tingut prou força com per condicionar la governabilitat, res d’això no hauria succeït. Vol dir, doncs, que pel govern de Sánchez segur que seria força més confortable haver pogut passar la pàgina de la qüestió catalana en comptes d’haver-se d’exposar periòdicament a sortir a parlar del tema, encara que sigui per dir sempre que no, i ser fotografiat amb companyies incòmodes.
La taula de diàleg queda molt lluny de ser l’objectiu final pel qual lluita l’independentisme. En tot cas podria ser una eina molt útil per fer visible a l’electorat català de les formacions que conformen el govern espanyol -que no és precisament una porció irrisòria de la nostra societat- fins a quin punt els seus representants estan disposats a fer un esforç per fer que a Catalunya s’avanci en termes de drets democràtics. Un electorat que és, justament, el més fronterer amb la causa independentista i, per tant, el més propens a generar noves incorporacions a l’independentisme en cas que n’hi hagin.
Si aquesta és la seva principal utilitat, és ben absurd que una part de l’independentisme es dediqui sistemàticament a alliberar al govern espanyol de la pressió i, en canvi, traslladar-la cap als companys de viatge. Aquest juliol n’hem viscut un episodi, només nou o deu setmanes després d’haver format govern, especialment intens. Diverses figures significades de Junts per Catalunya han sortit a dir-hi la seva: és el cas de l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, però també de la cara visible del seu partit a Barcelona, Elsa Artadi, que ha dit que “ens plantegem si realment calen dos anys per veure quin recorregut té la suposada taula de diàleg”. En la mateixa línia Jordi Puigneró s’expressava pocs dies després: “si no hi ha avanços, la taula de diàleg no durarà dos anys”.
Que aquest discurs només serveix per carregar de raons l’immobilisme del govern espanyol és una evidència. No és casual que Salvador Illa s’hagi afanyat a sucar-hi pa: “això no és dialogar, és voler imposar”. Sap perfectament que per a molts dels nostres conciutadans serà important saber qui ha actuat amb intransigència i fa tot el possible per aparentar que la culpa és de l’independentisme. I així és, doncs, com es comença a incomplir l’acord de govern, fent tot el contrari del que diu aquell document que parla “d’enfortir la posició negociadora de la part catalana”. Just al revés, debilitant-la deliberadament, s’intenta rascar alguns suports dins dels ja convençuts, en una dinàmica destructiva d’autoconsum.
