Des de la meva roca, escollida amb molta cura, m’adono de la importància de valorar l’equilibri del meu entorn. D’estimar i de deixar fer. Per així, l’any que ve, poder tornar a ser acollit per una natura que només em reclama respecte.

Un deliciós escrit de David Mánuel Navarrete.

UNA NIT AL BOSC

L’indret és com el recordo, molt màgic i carregat d’energia antiga.

Hi ha força vent. Les pedres, entre alzines, són molt poderoses.

Hi ha pocs animals, però hi ha un ocellet negre buscant al sotabosc i moltes formigues.

També una abella i un escarabat (hauria de dur-me bona sort).

He explorat  l’àrea i hi he trobat una roca que pinta bé per a passar-hi la nit.

Ja començo a sentir una sensació de pau molt profunda, ja la sentia quan

caminava cap aquí.

A la roca hi ha teranyines, així que tindré a les aranyes de companyes de nit.

Els últims raigs de sol es colen per les alzines i m’he posat a cantar “Me’n vaig a peu”, del Serrat.

Ja ha sortit la lluna, i el sol i la lluna es veuen totes alhora des del cim. A mesura que el sol es pon, canvia força tot.

Hi ha un incendi entre Tossa i Lloret i es veu una columna de fum. Cap a les nou, el fum ha començat a escampar-se cap aquí, però encara no l’oloro, el foc està encara força lluny, però hauré d’anar mirant-lo. Seria una llàstima molt gran si aquest Puig s’arribés a cremar.

Havia agafat tres pedres de quars pel camí i les he posades a una roca propera com a protecció. Ja comença a fer-se fosc, me’n vaig a veure els últims raigs de sol. Sento unes veus apropar-se, amago la motxilla i em quedo a l’aguait darrere d’una roca. Veig que és una parella jove que ha vingut a fer-hi un àpat. Ella porta un gatet carregat a l’esquena. Parlem una mica sobre l’incendi que ara es veu més clarament perquè el fum s’ha escampat força. Ells creien que era boira. Els deixo fent l’àpat i vaig a instal·lar-me a la meva roca. Estic força content amb el lloc que he escollit, una roca plana i molt agradable, just al costat del cim on han posat uns pessebres. La vista és una paret de roques vertical, una mica de cel i una alzina molt frondosa que estarà tota la nit moguda pel vent. El pronòstic és vent constant a 20 km./ hora, sempre del sud, així que estaré protegit tota la nit mirant el nord-oest i amb la paret de roques vertical tallant tot el vent que ve del sud-est. Poso la màrfega i m’hi estiro una mica esperant que la parella acabi l’àpat i marxi. Es veuen els darrers raigs de sol, el cel canvia de taronja a rosa. Pujo al cim i veig que la lluna està ja bastant alta i del sol només queden els últims vestigis. La parella ja marxa i ens acomiadem.

Finalment, estic sol i torno al meu “llit rocós” i faig la primera meditació escoltant el capítol de Vision Quest del “One Drum”. En acabar pujo a veure la lluna i es veu preciosa reflectida al mar. Faig una foto i baixo un altre cop perquè el vent bufa fort. El fum de  l’incendi ha començat a esborrar-se. Decideixo dormir una mica amb el bressol del vent movent constantment l’alzina frondosa que tinc al davant. Estic molt relaxat i m’adormo sense haver tingut cap por o neguit. Em sento totalment a casa i totalment protegit. L’única cosa que trobo a faltar és el so d’animals, sobretot en comparació amb l’Amazones. Miro de connectar amb les roques, els arbres, el vent, la lluna, el mar. Sento la calma de la seva presència, però també una certa tristor. Em venen imatges dels ibers Indiketes i els rituals que feien. Tinc una mica la sensació que el temps es dissol i caic endormiscat.

Em desperto vàries vegades per a canviar de postures i recordant els somnis. Són bons somnis i bastant potents. És una bona sensació despertar-se en un indret tan especial.

Miro el rellotge i quasi són les quatre de la matinada. Em poso de genolls per a fer una altra Meditació. Per a connectar amb la natura em poso a xiular uns Ícaros i poso els tambors xamànics al cel·lular al màxim de volum i sense auriculars. Puc sentir com el bosc ho agraeix. Em torno a dormir i no em desperto fins a dos quarts de sis. Falta només una hora per sortir el sol. Poso una cançó de Mei-Lan de mitja hora per a fer una darrera meditació i per a que també l’escolti el bosc. Per primer cop ve un ocell a cantar a prop de la pedra i li faig l’Ícaros.

Un cop acabada, començo a recollir, em poso les sabatilles, faig la motxilla i pujo al cim per a veure la sortida del sol. Ja no fa tant de vent i faig un parell de fotos.

Enfilo el caminet de tornada. Em sento molt descansat i feliç. El camí d’entrada al Puig és molt màgic. M’acomiado de l’alzina doble a vora del caminet. Quan vaig baixant, el sol va sortint i se’m creua una guineu.

Una molt bona experiència!

David Mánuel Navarrete

 

Article anteriorUn anàlisi que fa comprendre moltes coses
Article següentQui matarà la taula de diàleg?
Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.