M’agradaria pensar que les paraules reinventades pels nostres avis no desapareixeran. I, es mantindran en el record de la seva història. Perquè no puc evitar que se m’enteli de tendresa la mirada quan recordo a la meva àvia demanant-me el “goli” per escriure les ixs de la quiniela i el mateix em passa quan en Quimet va a la “biboteca” a la cerca d’algun llibre.

Un relat ple de tendresa i respecte d’en Romà  Puigdollers.

 

Quimet

 

Em dic Quimet i soc pastor, ho he estat tota la vida. Abans de fer el soldat poques vegades sortia del poble per anar fins a Oliana. Una vegada em vaig arribar a Solsona, però això d’haver de caminar tot un dia per arribar-hi i tot un altre per tornar-ne no em va convèncer.

Era orfe de pare i mare, sort en vaig tenir que la meva germana era sis anys més gran que jo i em va guiar fins que als set anys vaig sortir amb un oncle a ajudar-lo amb el ramat. Era molt rondinaire i ben aviat m’hi va aviar sol… mentre ell es quedava a la taverna.

Fer el soldat no em va agradar, anàvem vestits com els civils però d’un verd més marronós i la gorra amb visera. Els que manaven eren molt estranys, per a mi que estaven tocats del bolet. Vaig optar per seguir-los el  corrent i passar desapercebut. Els companys em donaven diners si feia les seves guàrdies i a mi ja m’anava bé perquè les feines alternatives m’agradaven encara menys. Vaig fer un raconet per a quan tornés poder tenir el meu ramat i casar-me amb l’Agustina.

L’Agustina fou la meva xicota des que teníem quinze anys i li vaig prometre que ens casaríem quan acabés de fer el soldat. Al mes just d’haver tornat ens casàvem i fins i tot vam anar de viatge de noces a Solsona. Abans de fer l’any de casats la llevadora em va portar un nen preciós però em va dir que l’Agustina havia mort en el part.

Se’m va ensorrar el terra sota els peus, volia morir-me jo també. Però sabia què és ser orfe i no volia que el meu nen (quina emoció dir “el meu nen”) passés el mateix tràngol. Vaig tenir sort que la meva germana li fes de dida i amb dos anyets ja me l’enduia a pasturar el ramat. La meva vida era: el meu fill, el record de l’Agustina que la plorava cada dia, el meu ramat i el gos.

Quan el vailet comptava sis anys, ma germana i el mestre del poble em van convèncer que el noi aprengués de lletra. Jo no en sabia ni em calia, però deien que el món havia canviat i que a ell li caldria. Si era bo per a ell, endavant, vaig contestar-li. Cada dia anava a pasturar tot sol i m’agradava el diumenge perquè el vailet el tenia amb mi i podíem parlar molt.

Es va fer gran, ja no li calia fer el soldat i va voler anar a viure a Solsona. Deia que fer de pastor no l’omplia. No sé què volia omplir però, jo necessitava veure’l feliç. Al cap d’un temps em va dir que aniria a viure amb una noia. El vaig advertir dels perills de viure amb una noia, la carn és dèbil i es pot caure en la temptació. Em va dir que els temps havien canviat i ara la gent ja no es casava. Això vol dir que… marededéu!…, el que vol dir això!

Un dia em vaig despertar amb un mal de panxa molt fort, moltíssim. Creia que havia arribat la meva hora. La meva germana, que venia de tant en tant, miraculosament va venir i em va trobar en aquell estat lamentable, va avisar el meu fill i aquest em va portar a l’hospital. El metge em va dir que se m’havia fet un tap als budells i me n’havien de treure un tros i després hauria de fer Quimet-ràpia. No sabeu la sensació que dona veure’s la panxa sargida com un mitjó. Pensava que em quedaria així però, en una setmana, em van arrancar el fil que em cosia i el noi se me’n va endur a casa seu. Tot eren atencions per part seva i de la seva xicota, malgrat que no estaven casats. Cada setmana em portava a l’hospital, em tancaven en una habitació que deien que feia Quimet-ràpia. Cada vegada em trobava pitjor, tornava a creure era arribada la meva hora fins que el vailet em va obligar a fumar. Jo mai no ho havia fet, ni havia begut. Va insistir molt i deia que m’aniria bé i va ser veritat, fumar una cigarreta em calmava el malestar i em deixava tranquil.

La seva xicota (no en puc dir la meva nora perquè no són casats) abans d’anar a treballar em posava la tela, que és un aparell semblant a una ràdio però amb una finestra on veus el que passa. M’hi va posar una pel·lícula i li vaig preguntar què eren aquelles lletres que hi veia. Digué que eren paraules perquè els sords poguessin llegir què deien. Com cada dia veia la pel·lícula      –em distreia molt- em vaig entretenir en comparar el que deien amb les lletres que hi posaven, així, sense adonar-me’n, vaig aprendre a llegir.

La xicota del meu fill (no en puc dir la meva nora, no recordo si us he dit que no són casats), és un tresor de noia. Em va portar a la Biboteca on em van donar una cartolina amb la meva foto i em deixen un llibre de franc que he de tornar quan l’he acabat.

I aquí em teniu: a les meves velleses llegint cada dia, veient la tela i cada vespre, després de sopar, compartint una cigarreta amb ells (en diuen un canut, coses del jovent).

 

Abans d’adormir-me, cada dia sens falta, explico a la meva Agustina com de bé em tenen cura el nostre fill i la que seria la nostra nora, si fossin casats. Li demano que no el jutgi malament per no haver-se casat perquè no li pren ni un bri de bondat. I li demano que m’esperi, que més d’hora que tard em reuniré amb ella. I anirem agafats de la mà fins a l’infinit…

 

Romà  Puigdollers

 

 

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorUn estiu sota la pressió de la variant delta
Article següentEls dubtes raonables