Tal com afirmava Albert Ransau, al final dels seus dos articles sobre Jacques Maritain – apareguts en “El Matí. Digital” -, es pot ben afirmar que la seva filosofia “ha donat forma a una de les grans corrents actuals del pensament, l’humanisme cristià, que, alhora, constitueix la base teòrica de la doctrina de la Democràcia Cristiana”. Continuava dient: “Enginyós, viu, agut en els seus judicis, despert, alegre, barreja de bondat i tendresa, Jacques Maritain desprenia un hàlit espiritual tan net, tan pur, que era impossible no sentir-lo. Propugnava la salvació actual dels valors de la intel·ligència i dels valors humans. Amb aquesta saviesa, que parteix de la necessitat profunda i consubstancial de créixer i renovar-se, Maritain apareix com un dels més grans pensadors del segle XX. Un home de profunda passió religiosa, filosòfica i cívica, així com un testimoni actiu i participant en els esdeveniments del seu temps: i, podeu comptar-hi, d’una actualitat punyent”.
Després de llegir-los – i de rellegir-me “Les grans amistats” de la seva esposa – he pensat que tant la persona, l’estil, la manera de viure i de treballar de Maritain (1882-1973) així com també la generositat, el tarannà, la bondat, la tendresa, la intel·ligència i l’agudesa, l’espiritualitat i totes les aportacions filosòfiques polítiques i socials de l’ementat filòsof…els degué – a part dels dons de “le bon Dieu” – a la poderosa influència que exercí sobre ell la seva esposa Raïssa Oumançoff (1883-1960). Aquesta l’acompanyà en tots i en cadascun dels moments més importants i vitals: ho féu en la recerca de la veritat, en aquell itinerari que ambdós hagueren de recórrer fins a arribar a la fe, que culminà amb el seu Baptisme. La llarga trajectòria intel·lectual tomista i personalista, amb la qual Maritain serví l’Església i la humanitat, la féu sempre juntament amb Raïssa. La fidelitat de Jacques – a Déu, a Crist, al seu Cos Místic l’Església -, la seva vivesa i intuïció, les seves investigacions filosòfiques i pedagògiques, el seu optimisme enfront de l’home, el seu apassionament per l’intel·lecte i la seu pregon humanisme, és degueren, en bona mesura, a la seva muller Raïssa.
Ella esdevingué realment, per a Jacques Maritain, no ja una musa sinó sobretot un clar “auditorium ei simile”, com s’acostuma a qualificar aquella vertadera i influent amistat amb què dues persones troben els necessaris mutus ajuts i les similituds o empaties que faciliten una vida plena. La amistat de Jacques i Raïssa fou “indestructible” des de llur primer encontre fins al final. Raïssa fou la companya ideal per al filòsof: ella li fou un fidel i constant suport com a inspiradora, consellera, correctora…Jacques ho reconeix quan diu: “Si alguna cosa bona hi ha en el meu treball filosòfic i en els meus llibres; l’origen pregon i la llum que s’hi pot trobar, s’han de buscar en l’oració i en la oblació que Raïssa féu d’ella mateixa a Déu”. I afegirà: “Tot allò que hi ha de bo ve de Déu; però com a intermediària sobre la terra, tot això m’ha arribat d’ella”. També confessarà: “Raïssa m’ha ajudat en tots els meus treballs”. Aquesta mútua entesa humana i intel·lectual arribarà fins al punt que tot allò que Jacques escrivia passava abans per les mans i la mirada de la seva esposa per tal que ella pogués opinar, suggerir expressions millors, aportar idees, fer petits canvis o afegits als escrits…
Raïssa – empesa pel dominic Clerissac i pel filòsof Etienne Gilson – “s’enamorà” dels escrits de Sant Tomàs d’Aquino i empenyé Jacques cap a l’estudi de la filosofia i teologia tomista. Ell, durant els posteriors anys, l’hi proporcionà una visió i un desenrotllament específic, dins l’anomenat genèricament neotomisme. Mentrestant Raïssa promocionà els Cercles d’Estudis Tomistes i reunions diverses amb altres pensadors. Quan Jacques ja s’havia encaminat decididament envers aquesta filosofia, Raïssa organitzà, a casa seva, com una mena de comunitat de contemplació, oració i meditació, que els serviria ensems com a fonament espiritual personal i intel·lectual en els diferents treballs que el matrimoni desenvoluparia.
Qui fou Raïssa Maritain (1883-1960)? És ella mateixa qui ens ho explica en “Les grans amistats” i en “Les aventures de la gràcia”: l’origen familiar, la infància, viatges dins la Rússia i a l’estranger, els trasllats, els estudis a París, els interrogants i dubtes vitals durant alguns anys, l’amor per recerca de la veritat…Ella dóna a conèixer les converses i relacions amistoses amb Jacques i amb altres personatges de la “intel·lectualitat sorbonística”; relata, amb força detall, la seva vida universitària; retrata l’ambient docent d’aquella època, els contactes amb la família, sobretot amb la seva germana Vera i les amistats que conreava, fins a arribar a la conversió juntament amb Jacques. S’entreté amb altres aspectes, i la segona part narra els posteriors anys de la seva vida sota el signe de la gràcia.
Raïssa havia nascut a Rússia, de família jueva d’arrels jasídiques. Amb els seus pares, jueus ortodoxos, i la germana Vera, es traslladà a París, on ella hi trobà la seva gran oportunitat per créixer intel·lectualment. Dotada per als estudis, aprèn perfectament el francès, i és admesa en La Sorbona als 16 anys. Allà coneix Jacques Maritain i es fan bons amics. Junts emprengueren el camí de la recerca del sentit de la vida i de les veritats essencials: buscaven quelcom que els estudis a La Sorbona no els donava o no els satisfeia. Fou per aquesta època quan els dos – Jacques i Raïssa – arribaren a la conclusió que els professors mantenien una visió del món i una filosofia massa cientista, – certament humanista -, però relativista, amb tocs fenomenistes, pragmàtics, utilitaristes que els conduïen a l’absurd, a la inutilitat i, àdhuc, al pensament del suïcidi. Constata Raïssa la desesperança que experimentà en aquest ambient que en comptes de donar-li seguretats, amb un coneixement profund, íntim i essencial – metafísic – de les realitats circumdants, la portaven a l’escepticisme. Arran d’aquesta situació comenta Raïssa: “A què condueix aquest poder sobre l’Univers físic, si la raó mateixa de la vida, si tot l’ Univers ha de quedar en un enigma indesxifrable”. El que escoltava era el que estava moda en la facultat. Notava que totes aquelles teories eren febles i plenes de buidor. I ella buscava – com Jacques – la Veritat última, l’Absolut. Ho trobarà ben aviat. Com a bona russa potser hauria llegit aquell fragment de Chejov, en les “Les tres germanes”: “Em sembla que un home ha de tenir fe o ha de buscar-la. Altrament, la seva vida està buida, completament buida”.
Continuarà…
