Any d’aniversaris i commemoracions, any replet de recerca històrica, aquí en teniu una petita selecció, amb un colofó poètic de primera magnitud.
1914-2014. Per entendre l’Europa del segle XX. Agustí Pons. Pòrtic
Agustí Pons compleix amb aquest l’exercici d’explicar el segle XX, un segle que es diu que va començar precisament l’any 1914, ara fa 100 anys, través de 10 llibres fonamentals. Pons, que no es vol definir ni com intel·lectual ni com historiador, deixa clar des de l’inici –amb una magnífica metàfora – que escriu el llibre des del periodisme, i sempre amb la vista posada en fer comprendre el present a través dels principals esdeveniments del segle passat. Un segle breu, catastròfic, marcat per la perversió de les ideologies i els milions de morts, del que encara en som deutors i que, d’alguna manera, encara ens determina.
Pàtria i Progrés. La Mancomunitat de Catalunya. Agustí Colomines i Aurora Madaula. 1914-2014
Som en un any ple d’aniversaris: Del tercer aniversari de la caiguda de Barcelona l’any 1714 a la Gran Guerra. També enguany s’escau el centenari de la primera institució catalana després de dos cents anys, la Mancomunitat de Catalunya presidida per Enric Prat de la Riba. Com diu el prologuista Francesc-Marc Álvaro “els catalans d’avui som més fills de 1914 que de 1714”, i en aquest sentit Colomines i Madaula ressegueixen l’obra i alguns dels principals protagonistes que exemplifiquen tant el sòlid projecte de construcció nacional com la voluntat d’aplegar els millors talents, que va marcar la breu vida política de la Mancomunitat.
Diario de un estudiante. París 1914/De París a Monastir. Agustí Calvet “Gaziel”. Dieresis/Libros del Asteroide
Un doble motiu d’aniversari s’escau en la reedició d’aquests dos llibres de cròniques del gran periodista i escriptor ganxó. Per una banda, el cinquantenari de la seva mort, el 12 d’abril de 1964, i de l’altra, el centenari de l’esclat de la Gran Guerra, un conflicte que Agustí Calvet va viure i veure en directe des de París i que de retruc el faria entrar en el món del periodisme amb el seu cèlebre pseudònim. Precisament aquests dos volums recullen els dos primers anys de cròniques de Gaziel: El primer, les cròniques de l’estiu en que s’iniciaren les hostilitats, l’altre, el viatge cap als Balcans quan sembla que el teatre de la guerra tindrà el seu principal escenari en aquella regió. D’altra banda, hem de destacar que enguany també s’ha editat el volum “Tot s’ha perdut”, un recull inèdit del seu periodisme d’orientació política aplegat pel mateix Calvet, l’epistolari Agustí Calvet-Josep Maria Cruzet, a cura del biògraf de Gaziel Manuel Llanas.
12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial. Joan Esculies i David Martínez Fiol. Ara Llibres
Seguint amb el centenari de la Primera Guerra Mundial –de fet, la gran commemoració mundial d’aquest any, i especialment als antics països contendents, on la producció editorial sobre aquest tema és exorbitant– els historiadors Joan Esculies i David Martínez Fiol han tornat a un tema que havien treballat per separat en sengles estudis: la mítica, i mitificada, participació catalana en la guerra. Els autors, no només aporten dades definitives i concloents sobre la realitat i la importància d’aquesta participació catalana, sinó que signen una de les obres fonamentals de la encara exigua bibliografia sobre Catalunya i la Gran Guerra.
Els darrers dies de la Catalunya republicana. Antoni Rovira i Virgili. Acontravent
Escrit amb la prosa i el nervi del gran periodista que va ser, i amb el rigor i la voluntat de l’historiador, Antoni Rovira i Virgili va deixar testimoni de l’èxode català a les darreries de la guerra civil, un drama del qual també enguany es recorda, encara que sigui en semi-clandestinitat, el 75è aniversari. Reeditat per Acontravent i gràcies en bona part al micromecenatge, Els darrers dies… hauria de ser a totes les biblioteques, públiques, privades, institucionals o personals, com a un dels llibres fonamentals per saber qui som, d’on venim i quins han estat els nostres moments més penosos, contra els que, gairebé providencialment, hem sabut reaccionar.
La cara fosca de la cultura catalana. La col·laboració amb el feixisme i la dictadura franquista. Jordi Larios (Ed.). Lleonard Montaner Editors
En paral·lel a la història del compromís republicà vençut que retrata Rovira i Virgili, va existir una intel·lectualitat catalana més o menys col·laboradora, o si més no coquetejant, amb el règim franquista. Dit així, no es cap novetat que no coneguéssim, però el volum que recopili les jornades que amb el mateix títol celebrat a la Queen Mary University de Londres vol posar llum precisament en aquests espais d’ombres o de foscúria, on conviuen des d’un Ors o un Foix que guaiten de prop el feixisme, fins un Pla o un Brunet de postguerra, passant per un Villalonga amb camisa blava.
El marqués y la esvástica. César González Ruano y los judíos en el París ocupado. Rosa Sala Rose i Plàcid García-Planas. Anagrama
Precisament en l’exercici de posar llum en la tenebra és on excel·leix aquest llibre, potser un dels més importants de l’any. A mig camí entre l’assaig històrico-biogràfic i la crònica d’una recerca periodística, Sala i García-Planas se’n van a trobar la veritable biografia de González Ruano, encara avui un mite del periodisme en llengua castellana que va dedicar pàgines i pàgines a parlar d’ell mateix sense aclarir cap dels seus passatges més controvertits. Resseguint el periple europeu d’un amoral repulsiu, capaç de vendre i vendre’s a qui fos, assistim també a la descoberta de la tragèdia del París ocupat pels nazis, cau de gàngsters personatges sense escrúpols.
Fulles d’herba. Walt Withman. (Traducció de Jaume C. Pons Alorda). Edicions de 1984
Molts van ser els poetes i traductors catalans que van enfrontar-s’hi, de Cebrià de Montoliu a Francesc Trabal, però ha calgut la providencial arribada de Jaume C. Pons Alorda per disposar de la primera la traducció completa de la gran obra del poeta Walt Withman, una obra que compren com cap altra l’essència d’Amèrica. Disposar per primer cop, i d’una vegada per totes, en català de Fulles d’herba és, sense exageració ni ironia, una autèntica estructura d’estat per a la cultura catalana.
