D’una manera una mica prematura (perquè es dóna per descomptat l’èxit del 9N i perquè tothom té pressa) es parla de les bondats de fer una llista sobiranista única a les eleccions plebiscitáries. Això pot tenir sentit o pot no tenir-ne segons quins siguin els compromisos que els partits estiguin disposats a acceptar. Una dita alemanya, que té tota la raó del món, diu que el dimoni s’amaga en els detalls, en la lletra petita. I aquí poden sortir molts entrebancs. Abans d’entrar a mirar-nos-ho, però, mirem quines premisses condicionaran la confecció de llistes electorals.
En primer lloc, sembla clar que els partits no es poden presentar a les eleccions amb l’únic punt de la declaració d’independència. El motiu és que aquesta modalitat (que seria l’estrictament plebiscitària) seria potser l’únic agafador que podria tenir Madrid per impugnar la seva convocatòria. Per tant, al costat dels punts de coincidència nacional, els partits haurien de presentar els seus respectius programes de com volen governar el país en el període de duració que es prevegui pel Parlament a elegir. Ben entès: ni allò que creguin millor pel país en el futur ni amb proclames de cara a la galeria, sinó només allò que creguin possible en un període molt limitat de temps i en les adverses circumstàncies actuals.
Que no seran unes eleccions normals, no cal ni dir-ho. I hi ha un factor que seria perillós de menystenir: no volem elegir cap Parlament per un parell de setmanes. Si se seguissin els tràmits aconsellats al Llibre Blanc de la Transcició Nacional, en els que Muriel Casals insistia no fa gaire, el mandat del nou Parlament pot oscil·lar entre sis mesos i un any. I un any pot ser més realista que mig.
El govern que surti del nou Parlament, doncs, no haurà de gestionar solament tots els passos des de la declaració d’independència fins a la seva proclamació, sinó que no podrà deixar arraconats els problemes del dia a dia del país. O sigui que tindrá dos camps de treball paral·lels: la construcció de la independència i la gestió tan normal com necessària del treball executiu tradicional. I si de la llista unitària n’hagués de sortir un govern de coalició dels que l’hagin formada, no trigarien gaires setmanes a generar-se situacions en les que un acord entre els partits del govern podria ser des de difícil fins a impossible. O sigui que no n’hi haurà prou que uns partits estiguin d’acord amb tirar endavant el procés nacional, sinó que hauran de mirar com poden garantir un funcionament del país que no sigui un pur estancament. En aquest aspecte jo crec factible un govern CDC-ERC, o un ERC-CUP, però un de tots tres em costa de veure’l viable.
Amb tot, no vull dir que fos impossible. Un govern format pels tres partits (avui per avui no sembla probable que se n’hi afegissin més) podria funcionar si tots tres tinguéssin en compte que:
a)en aquest període pràcticament no es pot fer cap gran canvi econòmic ni social, i que només es podrà administrar un mínim funcionament estricte dels organismes de la Generalitat.
b) que el marge de maniobra del govern de la Generalitat pot quedar encara més reduït, ja que pot passar que el govern espanyol intenti -sense parar-se en contemplacions de legalitat- escanyar del tot les finances catalanes. Això només podria evitar-se si la Generalitat està de seguida en condicions de recaptar tots els impostos generats a Catalunya (Agència Tributária) i/o si pot impedir-ne la transferència a Madrid.
Un altre problema de la llista única serien les segures picabaralles pels llocs a les llistes (no ens en estranyem; és molt humà), que encara s’agreujarien si s’hi volguessin intercalar com a independents noms de prestigi social i ciutadà. I no es podria fer cap llista unitària sense el ferm compromís dels partits que la integressin de no trencar de cap manera la unitat en el procés de la independència.
La composició d’una llista única hauria de partir d’un punt realista que estalviï discussions inútils. I aquest punt crec que no pot ser altre que la força relativa dels partits integrants en el Parlament actual. Aquest realisme significaria que ningú no posi en dubte que l’ha d’encapçalar Artur Mas. Qui ho posi en quarentena treu tota possibilitat d’una llista unitària. Però no seria cap vergonya ni cap taca a la integritat democràtica, que els tres partits es poséssin ja abans d’acord sobre quin paper representarien en el nou govern els seus caps respectius. La solució que jo predicaria seria: Artur Mas, com a President de la Generalitat, amb una especial atenció a la feina de cara a la Unió Europea i les institucions internacionals; Oriol Junqueras com a Conseller en Cap, coordinant i propulsant la feina de creació o de millorament de les estructures d’estat; i el que hagi estat cap de la llista d CUP, com a Conseller sense cartera, com a “apagafocs” allà on calgui (i segur que no li mancaria feina). Les negociacions amb l’Estat espanyol (a part de les converses que hi hagués d’haver entre tècnics d’amdues bandes) les haurien de dirigir, costat per costat, Mas i Junqueras, de manera que els resultats no fossin atribuibles a un sol partit. Això seria important per no crear nocives llegendes posteriors.
En això, com el lector pot veure, discrepo de l’opinió del meu admirat director del MD, Andreu Pujol, que la setmana passada propugnava que els cap de la llista el formessin independents. Aixó tampoc no solucionaria res ja que la gent només es fixaria en el lloc que ocupin en Mas i en Junqueras. Del possible paper dels independents, però, en parlaré a l’article vinent.
Allà miraré també d’esbrinar si llistes separades serien un inconvenient tan greu o si podrien tenir fins i tot avantages en comparació amb una llista unitària.
