Alt, esvelt, ufanós s’enfila

munt, amunt, com si volgués arribar al cel

i em veig petita, diminuta mentre un ocell refila

com si en cada branca i trobés un anhel.

 

Ell amb la seva força queda inalterable

passa el temps, passen anys i és tan poderós

que per mi ja és inabastable

perquè era menut i ara és majestuós.

 

És lluny de mi, però és el vigia

que acompanya a tants que han marxat

i resta quiet  vora de molts que estima

i que Déu se’ls ha emportat al seu costat.

 

Allà on hi ha un camp sagrat hi té acollida

envoltat de murs que li donen pau

i quan el vent li mou les branques no busca la fugida

sinó que acarona a tots dins del seu cau.

 

L’ombra gran, llarga, protectora

és una guia que torna suau el sol radiant

el miro senyorial, altiu, com una aurora

que murmura fluixet un tendre cant.

 

Quan la nit cau i el silenci esclata

només el xiprer vetlla sota un cel estrellat

impenetrable, dolç, com si un raig de plata

embolcalla a tants que ha estimat.