Benvolgut amic Torra,
abans que res felicitats pel vostre flamant llibre “Viatge involuntari a la Catalunya impossible”, premi Carles Rahola, que cuito a adquirir. Teniu bon nas; sóc fill de la Catalunya vella i carlina, però no de la d’en Savalls, com vos, sinó de la d’en Tristany; fins i tot aquest detall heu encertat, per bé que carlí només ho sóc per part de mare. Per part del pare els meus ancestres foren liberals, supersticiosos i lliurepensadors; el meu avi votà sempre ERC. Tots, tanmateix, carlins i cristins, parlaven de Cabrinetty com del dimoni. Els del meu costat carlí, més endavant de la Lliga, tingueren sempre molt amunt la virtut de la caritat, això que avui en diuen solidaritat i que jo em pensava que era d’esquerres, fins que el tripartit ens ha adoctrinat en el sentit que ni és d’esquerres ni és virtut.
Pels meus verals les carlinades foren terribles; es vessà molta sang inútil, gratuïta; hi hagué massa pobles incendiats pel psicòpata del comte d’Espanya, per pura diversió. No sé si, d’haver viscut aquell segle, hauria abraçat la causa carlina. Només sé que em complau llegir Marià Vayreda; que, molt probablement, com li succeí a ell, m’hauria indignat veure la gossa de Martínez Campos cadellant a l’altar major de l’església parroquial d’Olot. Com ell, a jutjar pel que n’explica Pla, he retrobat la pau de gran.
Afirma La Rochefoucauld que quan els vicis ens abandonen, ens en vantem, amb la creença que som nosaltres qui els abandonem. Ara, als meus cinquanta anys, per primera vegada començo a ser amo de la bèstia que tots portem a dins; no diré que, finalment, l’hagi domat, més aviat dic que és ella la que m’està abandonant. I en aquesta mesura, tampoc no diré que sigui feliç, però si que vaig trobant la pau. El resultat evident de l’anterior constatació no pot ser altre que el vostre liberalisme: tothom és com Déu l’ha pastat, tot i que no sabria dir si el liberalisme és una ideologia política o un estat d’ànim, el qual, com tots els estats d’ànim, requereix unes determinades condicions ambientals prèvies, si fa o no fa com l’absolutisme. No oblideu que els qui afusellaren la mare de Cabrera eren liberals.
La meva infantesa no s’explica sense alguna superstició que indignava la mare. Recordo, de ben menut, l’àvia paterna senyant-se cada vegada que, de nit, sentia glapits de gossos a l’altra banda del riu. És el comte Arnau, deia, que passa rabent posseït pel diable i traient foc pels queixals; la maledicció no el permet aturar-se i, esclar, això l’enutja perquè està cansat de tant córrer amunt i avall per no arribar mai a jóc. Vaig créixer creient en els Reis mags i en el comte Arnau. Ambdues decepcions se’m palesaren alhora; quan m’explicaren qui eren els Reis vaig preguntar: i el comte Arnau?
Una tarda d’hivern a la vora del foc. Som a l’any 1965. Després de les meves dues primeres decepcions el pare em transmet, amb tota la unció del moment, la ignomínia que arrosseguem des que l’11 de setembre de 1714 vàrem perdre la guerra contra els castellans. Em diu que Europa ens abandonà a la nostra sort per una fatal contingència dinàstica; però que Catalunya no es rendí. El meu pare, que havia llegit Ferran Soldevila, s’esplaia llargament amb el setge de Barcelona i jo arrenco a plorar. El pare prossegueix, aparentment sense immutar-se: des d’aleshores som esclaus dels castellans; és un escarni, ens imposen les seves lleis, la seva llengua i llurs costums. Recordo que li vaig preguntar amb la veu trencada: i ara què haurem de fer? La meva pregunta trobà una resposta que mai ningú més no m’ha sabut donar: hem d’estar preparats per quan arribi l’hora. I aquesta hora, quan arribarà? vaig gosar preguntar-li, encara: potser quan tu siguis gran, digué. A partir d’aquell moment vaig abraçar la independència. Tenia sis anys.
La infantesa és el primer referent, el més autèntic i l’únic que no ens deixa mai. Per a mi la independència és quelcom més que una opció política legítima com qualsevol altra: és el destí obligat, ineludible, de la pàtria. Per això no hi puc jugar ni la puc trair. Per això em molesta que utilitzin el seu nom en va o, el que és pitjor, per satisfer interessos personals o de partit. De totes les maneres de guanyar-se la vida aquesta és la més obscena. És moralment reprovable viure a costa de l’esperança de tot un poble, si més no d’aquest 37 per 100 del qual parleu vos, amic Torra.
Per això no puc pair l’actual direcció d’ERC, que es va canviant de camisa en funció d’on bufa el vent; que si ara cal prioritzar la qüestió nacional, que si adés cal substituir l’anterior prioritat per la social, que si adesiara fins i tot el president Montilla és independentista en la intimitat. Digué Zweig que Fouché sempre fou fidel al mateix partit, el que governava en cada moment, fossin els de la muntanya, els girondins, el directori, el consolat o la restauració borbònica, per bé que aquests darrers el menysprearen perquè votà l’execució de Lluís XVI. Amb tots aquells que no podran ser mai enterrats al Fossar de les Moreres no hi vull complicitats. De la mateixa manera que vos us revolteu contra els qui pretenen adoctrinar en base a veritats absolutes, jo sóc inflexible, per dignitat, per decència i per instint amb els simoníacs acomodaticis. Encara més, en l’escala gradual d’enemics de la pàtria, els situo en primer lloc, fins i tot per davant del PP. Si més no el PP és honrat a l’hora de defensar públicament la seva ideologia, a diferència de l’actual direcció d’ERC, sempre disposada a fer el nyeu-nyeu abans que renunciar als llamins del poder.
La vostra metàfora de l’elefant gairebé m’ha convençut. Ho dic de debò. Algun lector m’ha vingut a dir el mateix, potser una mica més abruptament. No li’n faig pas retret; tothom qui vulgui em pot dir cul d’olla, que no m’enfadaré pas. Em sembla que fou Etienne de la Boëtie, l’amic íntim de Montaigne, precisament, qui ens feu el discurs de la servitud voluntària des de la casa més bonica de Sarlat. Ja sé que la servitud de l’elefant no és tan voluntària com sembla. Tan de bo tots els nostres mals es poguessin arranjar a cal psicoanalista. Al meu parer la independència és més èpica que lírica; la lírica ja l’esgotà, tota, la Lliga d’ara fa cent anys. Crec, també, que Montaigne i Pascal es complementen: s’haurien de llegir simultàniament; són l’anvers i el revers d’un mateix discurs, malgrat el que afirma aquest d’aquell. L’essencial, tanmateix, és el que hauria opinat Montaigne de Pascal, si és que Pascal s’hagués pogut donar abans del barroc.
Gràcies, amic Torra, per la vostra carta, especialment pel darrer paràgraf. La vostra prioritat palesa la vostra generositat i jo m’hi apunto immediatament sempre i quan sigueu capaç de proporcionar-me un full de ruta o un programa de transició. I si no, el confegim a quatre mans, partint de la sentència del constitucional, per exemple. Mentrestant, a les properes autonòmiques probablement votaré en Mas. Tot i que els qui vénen al seu darrere tampoc no em fan gens el pes, amb un tercer tripartit Catalunya s’extingiria, i aquesta responsabilitat no la puc pas assumir. Ara que tenim més independentistes que mai ens falta un guia que sàpiga i vulgui suportar el risc i la responsabilitat de la independència, no per demà a l’hora d’esmorzar com vos voldríeu, amic Torra, però si per d’aquí a vint anys, posem. Així vos i jo encara la podríem fruir sent dos vellets, si Déu volgués. I s’hauria acomplert el pronòstic del meu pare.
Cordialment.
Pinós.
