Hi ha diferents maneres de tractar com la guerra marca la història d’un país, el caràcter de la seva gent, l’esdevenir de les futures generacions. Hi ha també diferents formes de parlar sobre la amistat, una amistat que pot ser pura i equilibrada o recelosa i desigual. Bastašić parteix del segon aspecte per tractar també el primer, i ho teixeix de manera altament integrada per construir una història amb constants (i no sempre evidents) picades d’ullet a l’Alicia al país de les meravelles’ de Lewis Carroll. I aquests no són pocs elements a entrellaçar. Però l’autora se’n surt prou bé, malgrat el difícil repte.

Partint d’una premissa inicial que es planteja de manera clarament enigmàtica, se’ns presenten els dos personatges principals, la Sara i la Lejla, en una conversa que les uneix dotze anys després de la seva última trobada. La conversa, tal i com en moltes ocasions és la seva amistat, s’estableix de manera pràcticament unidireccional, i es converteix en un reclam ineludible per a la Sara: la Lejla li truca per informar-la que el seu germà es troba a Viena i que l’ha d’acompanyar a trobar-lo. El germà de la Lejla, el mateix germà que fou el tercer vèrtex del triangle que formaren en un passat, un passat marcat per la guerra, l’amistat, els desitjos i les desigualtats.

Així, a partir de la trucada, la Sara emprèn un viatge físic, però també mental, quasi holístic, en un procés que la porta a recuperar els records de la seva infància i adolescència, però també a recobrar la memòria d’un país marcat de manera abrupta pel pas d’una guerra que exigia canvis i adaptacions, sacrificis i renuncies, d’un nom o d’una identitat si és que ambdues coses són indestriables. Perquè el viatge que escomet la Sara la porta a desafiar el seu propi passat, els seus propis records, uns records volàtils i mal·leables, uns records que s’adapten a les necessitats de qui pretén construir en base a ells una realitat accessible i confortable, però potser no verídica ni tan sols real.

El viatge de la Sara es converteix així en la clau de volta d’un llibre que ens convida, o tal vegada empeny, a viatjar amb ella de Mostar a Viena, travessant així una terra marcada per la guerra de Iugoslàvia, una guerra que deixà empremta en els seus habitants i que la autora, de manera subtil insinua, però no detalla, farcint el relat de metàfores que voregen el conflicte que existí, però sense entrar-hi de ple i que la autora deixa entreveure en petites pinzellades com quan la Lejla canvia el seu nom per amagar els seus orígens o quan la Sara afirma que «em miro l’arbre i respiro poc a poc; no hi confio en l’aire. L’he embrutat amb la meva llengua».

I, en un altre pla, més principal i visible, el conflicte també existent en la relació entre la Sara i la Lejla, en una relació desigual dominada per la Lejla, que ens recorda en gran part a ‘L’amiga genial’ d’Elena Ferrante per la seva relació mancada d’equilibri i que la pròpia Sara admet afirmant que «vaig pensar, amb por, que sempre t’aniria al darrere per mirar de créixer d’alguna manera, per assolir alguna saviesa intangible» o també, en una metàfora encertada, que «els llacs congelats són enganyosos. De vegades agafes un peix, d’altres caus i t’hi ofegues. Per experiència sé que gairebé tots els records amb ella són d’aquesta mena». D’aquesta manera poètica però nítida, l’autora ens presenta el conflicte, també, entre les dues amigues.

I, per si no fos poc, l’autora afegeix a la guerra i l’amistat un tercer element, no a la pròpia història, però sí a l’estructura, una picada d’ullet evident a l’Alicia al país de les meravelles, convertint la Sara en una Alícia balcànica que s’endinsa en una lloriguera per entrar en un món que, de cop, li sembla obscur, confús i quasi surrealista. Un món farcit de records poc fiables, uns records que retornen la Sara a un passat que creia haver aconseguit deixar enrere, però que la seva ment evoca i rememora de manera tal vegada maldestra. La Lejla es converteix així en un contrapunt no només a la seva personalitat sinó als seus propis records, sotmetent-la de manera continua a una revisió per la qual potser mai ha estat preparada; i la memòria ho sap, i s’hi adapta, i canvia ocultant ferides d’una vida, d’un passat.

Teixir una novel·la que tracti tants temes i sortir-ne amb èxit no està a l’abast de qualsevol, i la prova d’això és que molts autors optarien per encarar la història de manera clara i evident, sense giragonses ni serpentejos, sense intencions ocultes ni camins paral·lels per on pugui moure’s la ment del lector. Però en el cas de Lana Bastašić és tot el contrari, i és quelcom destacable malgrat haver d’esquivar, en el viatge que emprenem en la seva lectura, algunes arriscades decisions argumentals en les que l’autora ens empeny, fent-nos sentir confusos com l’Alicia en el conte, però confiant que, a la sortida, hi trobarem el seu sentit.