En política, el relat ha de tenir una coherència; si no és així, cau pel seu propi pes. No es pot dir blanc i després negre, o presentar-se com a feminista i mostrar actituds masclistes. Bé, poder es pot, però no es deu, perquè acaba tenint implicacions electorals.
Així que presentar-te com el capdavanter del diàleg i després negar-te a parlar és un greu error: són actituds antagòniques. Perquè el teu relat s’esvaeix completament i els teus electors es desconcerten (i et castiguen). I encara menys pots dedicar-te a mentir, perquè ja se sap que als mentiders se’ls caça al vol.
En la gestió del conflicte català Pedro Sánchez s’ha fet ell mateix un escac mat. La seua estratègia no acontenta ni al seu nucli dur de votants ni als seus oponents, no es percep encertada ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya. El principal motiu? Ser incongruent.
Qui s’havia posicionat com la persona capaç de moure fitxa en la resolució del problema i -d’una manera assossegada i dialogant- intentar arribar a acords (tots en compliment de la Constitució, això sí), s’ha quedat immòbil. I a sobre, menteix en dir que Quim Torra no ha condemnat la violència provinent de sectors independentistes, quan ho ha fet en reiterades ocasions.
La resposta a la crisi catalana per part del president del Govern en funcions ha deixat molt a desitjar. El dimecres 16 d’octubre aquest es reunia amb els responsables dels principals partits estatals per abordar la problemàtica i, curiosament, preferia no establir contacte amb cap líder independentista. Tot i això, el president de la Generalitat va trucar a Sánchez en dues ocasions i aquest no es va posar al telèfon. Tanmateix, Torra l’insta a reunir-se dilluns 21 quan Sánchez visitava un policia ferit a Barcelona; i sense resposta.
Qui no vol dialogar? Qui s’ha carregat tot el seu relat en tan sols una setmana? No sé si els seus assessors polítics podran solucionar-ho, però les enquestes ja li passen factura. A veure si, efectivament, convocant les eleccions del 10 de novembre es va passar de frenada.
