Divendres
Era novembre del 1986 que vaig llegir Wilt per primera vegada i que vaig assabentar-me de l’existència del seu autor, Tom Sharpe, que s’acaba de morir a Llafranc on vivia des de mitjans dels 90. Wilt. Quin fart de riure. Vaig llegir-ne la traducció de Lluís Comes i Arderiu que publicà Columna. Em va agradar tant i m’ho vaig passat tan i tan bé que el segon trimestre d’aquell mateix curs 86-87 vaig convertir-lo en llibre de lectura a classe dels 3r de BUP i COU. Henry Wilt, aquesta ficció de professor auxiliar d’una Escola Tècnica d’Arts i Oficis, que torna a veure refusada, un cop més, la seva aspiració de convertir-se en professor titular. Wilt representa que ensenya literatura, o ho intenta, a tota una sèrie de cervells d’aprenents de paleta, guixaire, carnisser i no sé quantes coses més. Wilt i la seva dona, Eva, desmesurada i dominant esposa que no para constantment de turmentar-lo per la seva manca d’esperit agressiu, tant sexual com professional. Eva i la seva iniciació al culte del feminisme i l’alliberament sexual tan de moda en aquella època. Grotesca i divertida sàtira d’aquella societat no totalment liquidada encara. Té fantasies, Wilt. Assassinar la seva dona n’és una, per exemple. Un dia ella desapareix sobtadament i la policia, impagable inspector Flint, ha de començar a esbrinar què ha passat en realitat i mirar d’aclarir el misteri. No cal recordar el desenllaç de tot plegat. Però sí que vull recordar la figura i el “personatge” de Judy, nina inflable tossuda i coqueta. I també la del reverend preconcilar. Penúltima pàgina. En el futur, a Guixaires I i a Carn II aprendrien el com de les coses i no pas el per què. Aprendrien a llegir i escriure. A destil·lar cervesa. A falsificar l’impost sobre la renda. A heure-se-les amb la policia. A fer funcionar un matrimoni incompatible. I les dues darreres lliçons, les faria ell mateix en persona. Sí, sí, Wilt fou el punt d’inflexió d’aquell curs 86-87. Tom Sharpe, thanks a lot. DEP.
Dissabte
O no hauria de ser-ho. No hauria de ser normal convocar un examen el dia 1 de juny i que el resultat d’aquest examen no es faci públic fins al setembre, tres mesos més tard, tres, noranta dies. Posem per cas que es tracti de l’examen del nivell D de LLengua Catalana i que la convocatòria hagi aplegat molts aspirants, milers segurament, i que el contingut de l’examen sigui, com és el cas, complex i molt ampli i exigent i d’una duració d’un poc més de tres hores. Molt bé. Però, en un país normal, el procés de correcció de tot el material i la determinació de les notes que corresponen a cada aspirant no hauria d’anar més enllà d’un mes. Si la prova ha estat el dia 1, com a màxim el 30 cada aspirant hauria ja de saber la nota que ha obtingut i si ha assolit o no l’esmentat nivell. Tres mesos per conèixer el resultat d’una prova! Desídia.
Diumenge
No n’hi ha prou amb un espill per veure-s’hi un mateix, -fa falta reconèixer-s’hi. (Valéry) I no és cap cosa senzilla. Ets allò que has estat. El Jo. No sé si hi ha ningú que tingui una idea clara d’ell mateix. I la cosa més forta del món, el dolor. I Descartes potser hauria hagut d’escriure: pateixo, per tant existeixo. I és la invenció dels anestèsics allò que marca la modificació capital pel que fa a la idea de l’home. I no ho sé. No ho sé si inventéssim anèstèsics diferencials – vull dir anestèsics que permetessin abolir la sensibilitat afectiva i ofensiva…tot conservant la sensibilitat de coneixement i pensament. Els Cahiers.
Dilluns
Tresor d’aquesta correspondència. Gener del 1974. Joan Sales a Mercè Rodoreda: Molta alegria em doneu dient-me que us poseu a treballar en una nova comèdia. Les aniré guardant totes com la nineta dels meus ulls fins que n’hi hagi prou per fer un volum d’un mínim de 200 pàgines, que faci patxoca. Serà una sorpresa que farà caure d’esquena. Tot el “teatre de l’absurd” d’en Pedrolo quedarà descolorit; en comparació de les vostres, les d’en Pedrolo semblen d’en Pitarra (que en pau descansi). En recordo una que era ben bé com els Pastorets, només que en ateu. I ja podeu pensar que uns Pastorets ateus és per fer-s’hi pipí -i perdoneu l’expressió.
I d’El Codi dels Wooster, divertimento de P.G. Wodehouse per a les nits d’insomni, després que algú hagi robat el casc al policia Oates: Quis custodiet ipsos custodes? És a dir, ¿qui guardarà els guardians? I encara em vaig esplaiar en una explicació més detallada per deixar-ho clar a la intel·ligència menys privilegiada. ¿Qui guardarà un individu que se suposa que ha d’enxampar els individus que pispen coses als individus i que va i li ve un individu i li pispa una cosa?
Dimarts
L’esperit de La Vanguardia en estat pur. Visual i auditiu. A veure quin ús particular faran de les paraules. Roca, González i Cuní, la bona minyona, junts com un sol home aquest vespre a 8TV. Mare de Déu. Bavositat constitucionalista. Anacronisme. Cementiri d’elefants i sensació que els imbècils potser sí que no són tan nombrosos com sembla, però estan tan ben escollits!!
Dimecres
Canet, ahir a migdia. Decideixo anar-hi a veure què tal els ha anat, als nois, els dos primers exàmens de les PAU. M’hi trobo David Estrada, escriptor i catedràtic d’anglès, que ja sabia que hi era. No puc resumir els instants que encabat vaig viure. Em portà a la Biblioteca-estudi de la seva família, veritable arxiu i santuari del saber, i em presentà als seus pares, que encara hi treballen. L’alegria i bon humor de tots dos. El pare fou professor meu d’Estètica a principis dels 70, ja fa temps. Privilegi del migdia lluminós de Canet i de l’existència d’amics i col·legues com en David. És el que té la bellesa, que no pot resumir-se.
