Dos homes ja provectes es troben per sopar en un castell mig perdut dels Càrpats després de pràcticament 40 anys de no haver-se vist i de no saber res l’un de l’altre. Són amics, però. Amics que han estimat la mateixa dona, Krisztina, i tots dos en són conscients. I prenen la paraula. Bé, sobretot un, Henrik, l’amfitrió i general ja retirat. L’altre, Konrád, més aviat escolta i calla, de vegades amb aquell seu silenci eixordador. El fet és que llegeixes aquesta “Última Trobada” de Sándor Márai (1900-1989) i et vas adonant a poc a poc que del que es tracta no és tan sols del fet que hagin estimat la mateixa dona, ara ja morta. Tots dos saben, o temen saber, què va passar exactament. No. Aquesta seria potser l’excusa principal del llibre. En el fons, “L’Última Trobada” és tot un seguit de reflexions, de pensaments, sobre l’amistat, l’amor, la passió, la fidelitat, la vellesa, el desencís, la traïció, la gelosia, l’odi, la mort, la fugida, la ira, la calma, la lleialtat. Tot això. Tot això enmig de la caiguda de l’imperi austro-hongarès i l’ombra de la revolució russa. 175 pàgines que comencen i s’acaben el 14 d’agost del 1940 (la novel·la aparegué el 42), però que es refereixen als fets individuals i col·lectius esdevinguts des de 41 anys abans. Meravella de llibre que ara Abel Folk trasllada a l’escenari del Romea a partir del 25 d’octubre i fins al 23 de novembre. Com per no perdre’ns-ho.
L’amor venç l’amistat, diu. Però aquests dos ancians són amics per damunt de tot. I desinteressats. Ho són des que de nens anaven junts a l’acadèmia i ho són encara avui, després de tant de temps, mentre sopen plegats. Et demanes de vegades què hi ha darrera del que en diem amistat. ¿Un punt d’erotisme, potser, com d’altra banda en el fons de tota relació humana? No pas un erotisme que necessiti el cos ni tingui a veure amb l’atracció sexual. Complicitat, podríem dir-ne, alguna cosa que va més enllà d’actes concrets i de circumstàncies diverses. Lleialtat. I cito i esmento: “Perquè també l’instant té importància. El temps determina les coses com li sembla, i nosaltres ens veiem obligats a adequar-hi les nostres accions. De vegades el temps ofereix una possibiltat, lligada sens dubte a un instant precís, però si deixem passar aquest instant, ja no hi podem fer res”. ¿Oi que ens entenem? I aquesta altra: “¿No trobes que el significat de la vida és senzillament la passió que un dia envaeix el nostre cor, la nostra ànima, el nostre cos i que, passi el que passi, continua cremant eternament, fins a la mort? ¿I que, si experimentem aquesta passió, no haurem viscut inútilment?”. I no voldria acabar sense aquesta altra: “Però en el fons de la teva ànima amagaves un impuls espasmòdic: el desig de ser diferent d’allò que eres. El turment més cruel que el destí pugui reservar a un home. Ser diferents d’allò que som, de tot allò que som, és el desig més nefast que pugui amagar-se al cor d’un home”. Paraula viva al Romea a partir de la setmana que ve. Abel Folk, Jordi Brau, Rosa Novell (la dida Nini com a cordó umbilical que tot ho sap perquè tot ho ha viscut).
