39>33>25: aquestes xifres són respectivament de major a menor els percentatges d’electors que han dipositat la seva confiança a Junts pel sí, al PP per al govern de l’estat i a la candidatura d’Ada Colau per al govern de l’ajuntament de Barcelona. És bo repassar xifres sovint, respirar i rumiar en silenci sobre el que passa de veritat amb la confiança que els ciutadans donen a diferents forces politiques i les seves dimensions relatives. Aquesta confiança és una cosa ben distinta del soroll que fan mitjans de comunicació que responen al que responen i els paga qui els paga. La confiança és real. Aquesta meditació és útil refer-la cada cop que ens sembla que ens volen fer veure les coses d’una manera distinta a com són. Per exemple quan la inefable Soraya Sáenz de Santamaría ha dit “En qualsevol democràcia el govern de la Generalitat duraria dos telenotícies, però duren una mica més perquè no saben com reconèixer el seu fracàs”. La lògica que desplega la vicepresidenta del Govern d’Espanya i ministra de la Presidència i per les Administracions Territorials és força estranya: resulta que com el governants de la Generalitat de Catalunya són maldestres duren més del que els pertocaria si fossin capaços. És un exemple per parlar de la sobrietat que cal al seguir l`actualitat política.
És difícil no enredar-se en confrontacions quan se’ns maregen els conceptes. Per què no fora democràtic l’actual govern de Catalunya? Cal, però, saber respirar les dimensions de les confiances des de la sobrietat. 39>33>25 són dimensions de la confiança popular que gaudeixen distintes polítiques. La confiança és un fet bàsic que relaciona sempre la representació política amb la seva mesura que és la voluntat política dels ciutadans. El DIEC defineix sobri amb una paraula bonica Amesurat. La sobrietat implica mostrar fermesa i mantenir continuïtat. És confiança amesurada. Fa de mesura sempre el mateix i no ara una cosa , ara un altra cosa deixant-se moure pel que no és el contracte pactat amb els electors. És ferm qui no cedeix a un esforç exterior; qui no trontolla, qui no vacil·la. El que costa de viure és aquest joc entre un interior de la voluntat política catalana i un exterior que mai entén res. La continuïtat s’oposa a la peripècia Les peripècies són esdeveniments imprevistos. No ens desfem pas ni amb xerrameques ni en impulsos improvisats. La plenitud nacional no és un sotrac. Tenim com a patrimoni tota la racionalitat política de les velles nacions europees. Soraya voldria que visquéssim una peripècia si pot ser ben complicada; nosaltres mantenim una voluntat política. Així de senzill.
