Vull començar compartint amb vostès el que m’està succeint aquests dies: estic com en un núvol –de felicitat i d’il·lusió de quitxalla- i he hagut de demanar repetidament a família i amics que em pessiguin per despertar-me, no fos cas que estigués somniant. I feta aquesta confidència, ataquem el quart i penúltim capítol d’aquesta sèrie.

Tocant al model social del nou estat:

1. La cohesió i la justícia social depenen de les polítiques fiscals i socials de l’Estat. La dinàmica pròpia de l’economia de mercat produeix uns sèrie de disfuncions com són la desigualtat en la distribució de les rendes i les seves tensions socials, l’aparició de monopolis i oligopolis contraris a la competència i la incertesa que causen les fluctuacions dels cicles econòmics. Si aquests desequilibris no es compensen, al menys parcialment, el mercat no funciona correctament i, a més, es provoquen injustícies. Per tant, l’estat ha de poder-les corregir amb el control de la competència en els diversos sectors econòmics, amb una posterior redistribució de rendes mitjançant la progressivitat fiscal i altres possibles mecanismes, etc.

2. L’adaptació a la competència que l’economia de mercat imposa comporta un cert nivell de risc tant per als empresaris com per als treballadors (atur, malaltia, formació permanent, etc.), i aquests riscs han ser assumits pel propi sistema. Basant-se en les dinàmiques derivades de la primacia de la societat sobre l’Estat, la persona sobre l’individu, el treball sobre el capital i l’ètica sobre la política, caldria donar a les corporacions de la societat civil una hegemonia per sobre de les corporacions estatals, les corporacions financeres i les corporacions econòmiques multinacionals i globalitzades. Les famílies, els municipis, les comarques, les institucions socials, les associacions civils, culturals i artístiques haurien de ser els primers estructuradors de l’ensenyament, la vida social, l’assistència sanitària, etc. L’Estat hauria de garantir i vetllar perquè aquests serveis bàsics i el subsidis socials tinguessin cobertura universal. Tenint en compte la tradició associativa del nostre país sembla que el model organitzatiu més adient seria el mixt en què l’Estat –sense deixar de tenir una xarxa pública de serveis- sigui més aviat el subsidiari de les corporacions socials més bàsiques, les quals s’organitzen en mútues, cooperatives, col·legis professionals –sense la obligatorietat de col·legiar-se per exercir-, centres culturals, escoles, etc.

3. Serveis socials: per què no introduir pel jovent un parell de setmanes obligatòries –durant dos estius- de serveis socials (vigilància forestal, tallers de restauració de béns culturals, monitors de colònies, companyia de gent gran, neteges diverses etc.)? Proposo també la jubilació obligatòria als 73 anys. A partir dels 68 seria voluntària, però portaria associada fins als 73 la consecució d’un servei social amb dedicació “professional” i amb remuneració econòmica en forma de plus de la pensió. Els serveis socials a desenvolupar per aquestes persones podrien ser la formació de professionals del seu ram, la de consellers i acompanyants de emprenedors, l’atenció de gent gran i sola, etc. No cal dir que si en arribar als 73 anys volen continuar amb aquest serveis i la salut els acompanya, no estarien obligats a deixar-ho.

Josep Maria Huguet
Geòleg de formació, viu a Molins de Rei i es dedica a l'organització industrial. Durant un parell de lustres, als vespres i durant els caps de setmana, es dedicava a la política. En deixar la militància de partit ha militat en diverses iniciatives socials i populars. També s'ha atrevit a escriure i publicar un parell de llibres. Amb una colla d'amics va fundar l'Associació El Matí i actualment n'és el president.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorHomilia 2012-09-23 Diumenge XXV
Article següentdiu Chesterton