És curiós com les últimes setmanes sembla que s’hagi posat de moda aquesta paraula: tacticisme, però el més curiós és la forma despectiva amb la que alguns han començat a fer-la ressonar.
El tacticisme, podríem dir objectivament, que és l’aplicació a la realitat de mesures que fan efectiva una estratègia, o tàctica, per aconseguir uns objectius concrets. En fi, res que per definició sigui bo ni dolent, però últimament s’està utilitzant per carregar contra ERC, fent servir la paraula en un sentit negatiu i totalment interessat.
Qualsevol entitat, partit polític o organització es crea per aconseguir unes finalitats concretes. La dels partits, sí, és guanyar eleccions i qui digui que no, descaradament menteix. El quid de la qüestió no està tan en això, sinó en perquè les volen guanyar. I per això hi ha dues opcions; governar per gestionar el bé comú de manera que es faci el bé general o governar per gestionar recursos, destinats a fer el bé dels teus. Les dues opcions fan servir estratègies i tàctiques, les dues opcions les utilitzen per fins diferents.
És per això que, com a mínim, és immoral que des de l’espai postconvergent s’acusi als republicans de tacticisme del més baix, parlant de l’octubre de 2017. Un espai que està convertint la lluita per l’alliberament del país en un teatre de gestos sense parar. I m’explico: les tàctiques són totes bones si l’objectiu que persegueixen és bo. És evident que es pot discrepar en les accions per arribar-hi i, no és cap novetat, que avui en dia, els dos espais majoritaris de l’independentisme tenen visions diferents de com fer-ho. Però quan estàs instal·lat en una estratègia simbòlica permanent, que sobreviu de la necessitat de gesticular sense parar i en tots els espais, és lleig, o a mi m’ho sembla, que acusis al teu company de viatge de fer tacticisme interessat. Sobretot perquè, ja és molt evident, que ara mateix els objectius ja no són iguals. L’espai postconvergent ha abandonat l’objectiu final comú per instal·lar-se en l’objectiu personal a curt termini; mantenir la presidència de la Generalitat per sobre de tot. Un objectiu totalment lícit i respectable, sempre que no el disfressis. Com deia, tots els partits polítics es presenten per guanyar, sí, també els republicans, que fa temps que demostren que volen guanyar a base de fer créixer el percentatge de gent favorable a la independència, d’ampliar els suports en zones on aquesta opció sempre ha estat residual, de calar en entorns socials on el discurs de la república fins fa molt poc sonava a pel·lícula de ciència ficció i de sumar més i més, no dins els convençuts, sinó convencent els no favorables a la causa. Aquesta és, i fa anys, la tàctica d’ERC. Un tacticisme lloable que persegueix, per sobre dels objectius personals immediats, un objectiu final del bé comú. Això fa ERC mentre l’espai postconvergent disfressa actes pre electorals de trobades de suport a figures que s’alimenten de màgia que, al cap i a la fi, ja s’ha demostrat que no serveix de res.
Així que, si en algun moment em toca triar tàctica, tinc clara quina és la meva.
