Dimarts Caixa Laietana signava la “fusió freda”, – forma col•loquial en que es coneix aquesta martingala del Sistema Institucional de Protecció -, amb Caja Madrid, Bancaja i un seguit de petites entitats de diferents comunitats. 147 anys després de la seva fundació, una de les entitats que donaven caràcter de ciutat a Mataró passa a formar part del grup de caixes d’estalvis que se situen sota l’òrbita del nou holding madrileny que dirigirà l’exministre d’Economia i exdirector del Fons Monetari Internacional, Rodrigo Rato.
Segons sembla a nivell de Conselleria d’Economia hi ha hagut força reticències a aquesta integració – que allunya el centre de decisió d’una entitat del país i empetiteix el poder de la Caixa a nivell espanyol – però a Mataró s’ha seguit amb resignació i passivitat.
Cal reconèixer el paper històric de l’entitat d’estalvis a la ciutat, el valor indiscutible de la seva obra social per la ciutat, en el desenvolupament del seu benestar i cultura. Només la Biblioteca Popular, que durant dècades va ser la única de la ciutat, ja mereixeria tot el record i agraïment. Ara bé, aquest treball indiscutible a la ciutat, ha anat emparellat a una manca d’ambició, de voluntat de tenir un paper, una personalitat i una rellevància a nivell de país, més que notòria. Només cal recordar com als anys seixanta, en el moment de l’expansió per la comarca, es va decidir el canvi de nom. De Caja de Ahorros de Mataró, a Caja Laietana. De la referència genuïna a la ciutat que l’havia vist néixer al gentilici – de ressons arqueològics – dels primers habitants de la zona del Maresme i el Barcelonès. Fins ara teníem Caixes de Tarragona, Girona, Manresa, Terrassa, Sabadell, Manlleu i el Penedès, però no una Caixa de Mataró.
Potser el nom no fa la cosa, però el manteniment d’un nom denota una força, un caràcter. Avui, se’ns diu que es mantindrà el nom de Caixa Laietana i que aquesta serà la marca del grup a les comarques de Girona i Barcelona (excepte la capital). Segurament també se’ns dirà que es mantindrà la seu i l’obra social… fins quan? No em costa d’imaginar un dia, més proper o més llunyà, en que necessitats econòmiques i crides a l’eficiència i l’eficàcia faran unificar el grup i fer-lo voltar tot sobre un mateix nom i una mateixa direcció forta i centralitzada.
Potser un futur sense una entitat singular amb el seu centre de decisió a Mataró, diluïda en un magma madrilenyo-castellà tan llunyà, és símptoma d’un cofoisme, una manca d’ambició i un perill, en definitiva, d’evaporació en un garbuix informe que amenaça la nostra ciutat. De moment, el tancament – més o menys metafòric de la nostra caixa – no augura res de bo.
