He vist a un infant adolorit,
he vist una mare desolada
i el meu cor i el meu pit
voldrien donar-les-hi una abraçada.
Més tot és lluny i em trobo tan cansada
tanta guerra, terratrèmols, tan dolor,
estic sola, trista em trobo abandonada
i no tinc forces per donar-les-hi calor.
I veig i ploro i no oblidaré
tants rostres carregats d’amargura,
és una creu en la que no sé que fer
quan veig tan desconsol en cada criatura.
Cossos en les entranyes de la terra,
crits, plors,mutilats i mig perduts,
una nena que vol arribar a la serra,
cau i no l’aixequen els seus peus menuts.
Què passa? En aquest món embogit
en el que no es pot esperar un miracle
el ric i treballador Japó s’ha empobrit,
i a cada passa hi troba un obstacle.
A Líbia es maten sense pietat
germans de sang, germans de guerra
la vermelló de les venes els deixa atrapats
entre bombes en que tot és ja una desferra.
No sé si ens trobem abandonats
per l’afany de riquesa i cobdícia,
o ens sentim ja tan cansats
perquè no veiem on és la justícia.
Que parin Senyor aquestes lluites,
de guerres, tragèdies i radiacions,
que la pau i serenor vencin tantes cuites
i el blau cel pugui entonar mil cançons.
