Els més joves diuen que gota, però els que ja tenim una edat hem patit. Des de l’empat, passant per la mitja part i fins que Bojan ho ha arreglat. I que no us equivoqui el resultat, que fora de l’eufòria dels darrers vint minuts, quan la pilota ha estat nostre, el partit ha estat lleig. Gos, que se sol dir. Amb dificultats per a aprofundir i per a generar espais, com esmorteïts.

La pluja hi ha fet força. Els drenatges han fet més del que se’ls demanava, però tot lliscava massa, i tensava la paciència, que no se’ls pot demanar a tots els seixanta mil valents espectadors que els agradi la pluja. Diuen que millor pluja que vent, per jugar a futbol, i fora de la incomoditat d’anar-se xopant, val a dir que és tot un espectacle el quadre dels colors dels paraigües i xubasqueros de la grada del davant, tamisats per la cortina d’aigua i els flaixos saltant aleatoris, que sembla que es repliquin en el seu espurneig. Però a descobert, deia, et vas xopant. Tu i la llibreta. I no goses treure-la massa i acabes només escrivint telegràficament: fallen les passades interiors / si, home, ara se’ns trencarà Piqué / Alves hauria de ser sinònim de persistència.

La Carlota, l’àngel armat del programa del Sostres a Barça tv, sabent-me a descobert pel nom de la meva columna i tement pel meu més que possible refredat, ha acudit en el meu rescat i m’ha dut a cobert al galliner de tribuna, on a més de la cavalcada remuntadora, grans gols de Bojan i de Pedro, cirereta del segon de Messi, he trobat un nou angle per a la pel·lícula: paraigües sortint alegres de l’estadi. Afluixava la pluja, com si només hagués estat aquí per jugar el partit i anar-se’n, i l’aire quedava net i clar, i al camp ja només brillaven els seients mullats, muts, alineació serena, com un exèrcit expectant.

Tres punts al sarró i els que venen darrera que vagin fent deures.