L’any commemoratiu del Tricentenari de 1714 començà oficialment dissabte passat a la Seu Vella de Lleida. Més que commemorar una derrota celebrem la nostra persistència, la tossuda expressió de la nostra voluntat de ser com som, l’existència d’un projecte comú que anhela perviure tres-cents anys després. Ens congratulem de que el 1714 van sucumbir unes institucions, unes llibertats, però no va morir la nació. I no ha mort encara.
Celebrem que els qui fa tres segles lluitaren per les nostres llibertats i -sobre la seva memòria, les generacions posteriors des d’aleshores- ens van salvar la història, la llengua i els costums; han mantingut fins avui el relat d’un poble que batega en els seus mots i en les seves gestes, en els seus símbols i en la seva toponímia, en les seves tradicions i en les seves festes, en les seves rondalles i en les seves cançons.
Des del Matí Digital ens volem unir a aquesta celebració perquè aquella crònica que ens van transmetre -assolida tant pels descendents d’herois, de menestrals, de cavallers i de pagesos pretèrits, com pels nouvinguts a la nostra terra durant el darrer segle i que l’han fet seva-, és viva i glateix amb esperança renovada per existir, finalment, lliure del recel constant, de les travetes polítiques i les impostures legals d’una Espanya plurinacional que no va poder ser –perquè no volgué ser-ho- i que s’entesta en impedir-nos ser com som vivint sota el mateix sostre. Però la campana de Sant Honorat «Encara sona; hi ha qui no la sent, / qui té l’orella molt rasposa, / qui l’aparta com un mal pensament, / però encara repica a sometent / nostra campana fosa».
