Com sempre passa, Víctor Ullate decideix entaforar al principi de tot la seva peça més moderna i provocadora. ‘Seguiriya’ avui també donarà el tret de sortida a l’Auditori de Sant Cugat. La mitjana d’edat deu rondar els 55 anys i la música de Luis Delgado, un flamenc una mica maquinero i sense guitarres, posa el públic una mica nerviós. Però el joc de llums fa que en alguns moments em sembli que l’escenari es mou com una cinta transportadora, i aquella cosa ètnica que té el flamenc m’hipnotiza cada vegada.
La segona part comença amb ‘Tres’, que és d’aquelles peces que es gaudeixen gairebé igual amb els ulls tancats. “Un pas a tres que mostra el que succeeix quan una tercera persona apareix en una relació”, ja m’explicaràs. La coreografia és òbvia, i només una mena de llençol tensat al mig de l’escenari li dóna una mica de joc. O potser és que estem enfadades perquè a l’entreacte hem pagat 3 euros per una copa de vi que no ens hem pogut acabar. Tant és. Beethoven em va bé per rumiar on podem anar a sopar després.
Amb el Beethoven ‘d’Après toi’ ja no em distrec tant. És l’homenatge d’Ullate al seu mestre Maurice Béjart a partir de la Simfonia núm. 7 que, diu, sempre li recordarà a ell. Delicadesa i magnificiència, en paraules del propi Ullate. I la virilitat d’un ballarí que, amb el tors nu, sembla que comenci descobrint tímidament l’espai per acabar enfrontant-s’hi, arrossegant-se pel terra, com si l’aire pesés damunt seu. La dansa, en general, ha deixat de desafiar la gravetat i s’hi ha acabat rendint. Més o menys això deuen pensar les àvies que s’asseuen davant meu, nostàlgiques de grans salts i passos a dos on sembla que la noia ha de sortir volant en qualsevol moment.
I arriba el ‘Bolero’ introduït pel Manisero de La Argentinita, que trobo que li queda molt bé. Un vestuari dels anys vint i una mena de bar amb tot de taules serviran a les parelles del cos de ball per a recolzar-s’hi quan vagin desenvolupant tot tipus de moviments que voldran evocar el coit. Perquè el Bolero és això, un coit que va prenent dimensió fins a l’orgasme. No sé en quin moment vam decidir que totes les interpretacions del Bolero havien de comptar amb la participació d’un cos de ball enorme i perfectament sincronitzat. I Béjart no en va abusar tant, però aquesta vegada més d’un devia sortir del teatre fascinat i amb ganes d’arribar a casa per acabar d’executar el ritme.
