La seva pell era de plata, brillant

tan formós com l’alba quan desperta

nedava tranquil, compassat, arrogant

mirant el blau cel amb la pupil·la oberta.

 

El vol de l’oreneta era gràcil, suau

s’atansava a la mar amb somriure feliç

buscant aquell peix que era amor, era pau

pensant que junts trobarien un dolç paradís.

 

Murmuris de goig que des de la mar

i des del cel extasiats exclamaven

del seu amor no és podia dubtar

ja que vivien pel que s’estimaven.

 

El peix enviava petons a l’oreneta

traient els ulls de l’aigua, enamorat,

i l’ocella volava prop, no es quedava quieta

perquè el peix el cor li havia robat

 

Feliços, contents, plens de sana alegria

somiaven que en la vida era tot formós

i que arribaria l’esperat  i alegre dia

quan seria realitat la unió entre els dos.

 

De sobte el seu cel és torna fosc

perquè el peix no pot sortir de l’aigua

i l’oreneta ho veu tot confós

no pot entrar a la mar, necessita l’aire.

 

La mirada dels dos és turment,

 no poden plantar el niu, la seva llar

les llàgrimes de l’au són un lament

i les del peix es fonen dins la mar.

 

No troben la calma, no poden unir-se

viuran el seu amor de lluny, només sospirant

ella des de l’aire, ell en la mar, no podran sentir-se

alegres, feliços, com dos vells amants.