Ho he dit aquí, més d’una vegada: moltes coses que passen a la política espanyola són molt difícils de comprendre per un demòcrata alemany normal. La principal causa d’aquestes dificultats, ve de l’estesa opinió Que Espanya és una democrácia com les altres d’Europa. En molts camps de la vida diària, ho és. Però no ho és de cap manera en aquells en els que l’ultranacionalisme espanyol hi veu un perill pels seus pilars fonamentals. Però si es cava més a fons pot veure’s, que aquest ultranacionalisme també defensa interessos materials molt concrets del “deep state”.
Avui vull citar altra vegada algú que ha descrit fa poc el funcionament d’aquest “deep state” de manera curta i magistral. Es tracta del professor Alfons Duran Pich, un economista d’excel·lent anomenada. El professor Duran ha estudiat a Espanya i a les universitats americanes de Stanford, Irvine i Yale, i ha escrit diversos llibres. El darrer és “Memorial pels Desmemoriats” sobre el conflicte català. El professor Duran té una pàgina web ( https://www.alfrudurancorner.com on podeu trobar l’original ) que escriu en castellà i que ja registra més de dos milions de visites.
A l’article esmentat (Asalto al poder” del que només en cito si fa no fa la meitat) Duran explica en el text següent, que té a Espanya el veritable poder:
“En l’estat espanyol aquest “col·lectiu per a enfilar-se” (com el descriu el fi analista Germán Gorráiz) està format per les cúpules financer-empresarials (moltes d’alles creades a partir de la privatització de béns publics) i l’espessa xarxa de polítics, jutges, militars, jerarquia eclesiástica i mitjans de comunicació.
Són els hereus del franquisme pur i dur, que compten amb la col·laboració per passivitat d’institucions com la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc central Europeu.
A l’interior han creat un potant “lobby” format pel Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional (un tribunal d’excepció que no hauria de tenir cabuda a una societat democràcia), el Tribunal Constitucional i l’anomenat Tribunal de Comptes (que actua el marge del sistema judicial i té un perfil polític d’impossible justificació). En termes documentals, tots ells es nodreixen dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil, una força armada que hauria d’estar al marge dels conflictes de la vida civil.
En aquest estrany brou de cultiu han sorgit figures (…. aquí, entre altres, cita els jutges i fiscals que dirigeixen la campanya de revenja contra més de 3000 catalans). Són les forces de la “llei sense llei”, que els anglosaxons anomenen lwaforce.
Cap a on ens porta tot això? No precisament cap a una societat oberta i responsable (…) sinó cap a una societat de serfs atemorits, cap a la liquidació del poc esperit crític que ens queda, i cap a la barbàrie.
I en aquest gir enrere (…) no hi ha distància ideològica entre la dreta retrògrada i la falsa esquerra. Es disputen els sillons, però tots treballen de valent per centralitzar el poder, empresonar els dissidents, expropiar el béns dels ciutadans, maltractar el medi ambient i militaritzar la vida quoridiana (i per això la pendàmia és per ells una oportunitat i no una amenaça).”
Tot això, malauradament, no és una exageració partidista d’un llec exaltat, sinó un inventari objectiu d’un científic d’anomenada. Al meu parer, posa llum sobre l’enorme diferéncia amb la situació politica i social a Alemanya. I aquesta és, com he dit, un dels pricipals motius dels malentesos alemanys (i europeus), que fan que, mentre Hongria i Polònia són durament criticats, tan difícil sembli de jutjar Espanya de la mateixa manera.
(Traducció de l’article en alemany, penjat al bloc el 29.07.21)
