Avui tenia previst parlar dels resultats de les eleccions alemanyes, però un altre tema m’ho fa ajornar per més endavant. De tota manera prefereixo fer el comentari quan se sàpiga com serà el nou govern Merkel. I el tema d’avui és massa sucós com per ajornar-lo.
En les darreres setmanes els adversaris de la independència catalana han insistit, cadascú a la seva manera i segons els seus interessos, en com seria de catastròfica la independència per Catalunya, que impossibilitaria, segons ells, la permanència en la UE. El Sr. Margallo mou totes les tecles que pot, posant en un compromís a membres de la Comissió Europea que surten del pas com poden i que, quan vingui el moment, ni es voldran recordar del que han dit o deixat de dir quan eren a Madrid. I l’inefable Sr. Navarro demanava, el passat 21 de setembre, que el President Mas digués d’una vegada tota la veritat sobre com seria o no seria l’encaix d’una Catalunya independent amb la UE. Com si el President ens hagués estat explicant tot el temps contes de la vora del foc, quan és el Sr. Navarro que ens mareja amb històries federalistes tan reals com els llibres de cavalleria que li van fer perdre la raó al pobre Quixot. És a dir, tots fan el que poden per pintar un horitzó amb uns núvols de color de sutge que ens sumiran en una mena de diluvi si som tan estúpids de voler separar-nos de la gloriosa Espanya que tant ens estima.
I ara, vés per on, surt un senyor anglès i els deixa, amb tots els respectes, amb la popa a l’aire, Primer mirem qui és aquest senyor i quina categoria i credibilitat podem concedir-li. I aquí permetin-me que ho detalli una mica. Mr. Graham Avery (un nom que els catalans ens hem d’apuntar bé), ara ja jubilat, és professor emèrit a la universitat d’Oxford, conseller emèrit del Centre de Política Europea a Brusel·les i director general honorari de la Comissió Europea. Ha estat encarregat diverses vegades (i segueix fent-ho) de presentar informes com a expert a les dues Cambres del parlament britànic; ha format part, com a subsecretari, de dos governs britànics; ha treballat trenta-tres anys a la Comissió Europea com a expert en política internacional i ha participat en moltes de les negociacions d’ampliació de la UE amb els aspirants a ser-ne membres. La seva darrera posició va ser de director d’estratègia, coordinació i anàlisi, a la Direcció General de Relacions Exteriors. Resumint-ho, crec que podem dir que és un senyor que sap el que es diu i que té uns coneixements de les institucions europees molt més amples que no pas molts detractors d’enllà i d’ençà de la Franja de Ponent. Doncs, bé: ara Mr. Avery ha presentat al parlament britànic, a petició d’aquest, un informe sobre les conseqüències que tindria la independència d’Escòcia per la permanència dels escocesos dins de la UE (Document HC643, The foreign policy implications of and for a separate Scotland. Publicacions del parlament británic, del període de sessions 2012/13).
Es diu sovint que els casos d’Escòcia i de Catalunya són diferents. Però de cara al problema concret de la permanència a la UE, els elements de paral·lelisme són indiscutibles. Tot el que Mr. Avery diu respecte d’Escòcia es pot aplicar interament a Catalunya, amb una sola excepció de la que parlaré al final.
L’expert anglès, i em limito a les parts de l’informe més importants per nosaltres, diu el següent:
“La UE no té cap precedent històric per a la negociació de la independència escocesa”. I cita els casos de Grenlandia, de la reunificació alemanya i de la separació de Txèquia i Eslovaquia com a casos rellevants però que no es poden considerar precedents.
“Per a Escòcia caldria una modificació dels tractats europeus, ni que només fos per regular la representació escocesa a les institucions europees (nombre d’escons al parlament, nombre de vots al consell de ministres, etc.)”. Això potser seria aplicable també a Catalunya, però es podrien imaginar solucions provisionals com el repartiment d’escons i de vots amb Espanya segons el tant per cent de població respectiu.
Segueix un punt molt important: “Per raons pràctiques i polítiques la idea d’una Escòcia que surt de la UE i demana seguidament la readmissió no seria viable. Des d’un punt de vista pràctic, requeriria acord temporals molt complicats … inclosa la possibilitat de controls a la frontera amb Anglaterra. Ni la UE ni Escòcia tindrien cap interés en crear una anomalia així”. Beneït siga el sentit pràctic britànic. Ni que Espanya fes el repatani, els propis interessos dels altres països de la UE segurament que els hi faria adoptar una solució pragmàtica que ens seria favorable.
Parla després dels drets que han adquirit els escocesos com a ciutadans europeus després d’haver estat membres de la Unió des de fa 40 anys. I diu: “Si el que desitgen és seguir dins de la Unió, dificilment se’ls pot demanar que en surtin i tornin a demanar la readmissió com un país no membre com p.e. Turquia”. I afegeix un exemple molt il·lustratiu: “Si Bèlgica es partís per un acord entre flamencs i valons, és inconcebible que els altres membres de la Unió exigissin dels seus 11 milions d’habitants que sortissin de la UE i tornessin a demanar l’admissió”.
I llavors ve, al meu parer, el petard més gros de la traca: “D’això s’en desprèn que les negociacions sobre les condicions de membre per a Escòcia s’haurien de fer en el període comprès entre el referèndum i la data prevista per la independència. Caldrien negociacions complicades entre Edimburg i Londres, però caldria garantir que no duressin més d’un o dos anys”. I afegeix: “En aquesta situació (amb un govern escocès encara no sobirà), Escòcia no podria demanar l’accés a la UE a través de l’article 49 dels tractats. Però podria declarar el seu desig de seguir formant part de la UE i això portaria a negociacions sobre el marc apropiat per preparar els canvis oportuns dels tractats. Les proposicions serien sotmeses a l’aprovació de les institucions europees i dels parlaments dels 28 estats membres i del d’Escòcia, i entrarien en vigor el dia de la independència escocesa”.
Tot el que diu Graham Avery pot aplicar-se sense restriccions al cas català, Però com he dit al principi hi ha una excepció, una diferència: la que hi ha entre l’actitud democràtica i civilitzada del govern britànic i la reacció despitada del nacionalisme espanyol més fanàtic. La pregunta llavors és si amb una actitud clara dels altres països europeus (recordem-ho: per raons senzilles d’interessos pràctics) Espanya podria quedar-se sola amb el seu rebuig. És clar que, com s’ha dit ja sovint, ens quedaria el recurs d’entrar a la EFTA al costat de Suïssa i de Noruega, cas en el que Espanya no tindria cap dret de vet. Però, com diu Avery, no es podria demanar als catalans, membres de la Unió des del 1986, que sortisin i tornessin a trucar a la porta. Espanya s’ho haurà de pensar dues vegades abans de posar-se a fer de nen rebec.
Crec, doncs, que els punts principals del document, que contradiuen tots els arguments dels unionistes de tota jeia, són: a) que no es podria privar tan facilment, ni tan sols temporalment, als catalans dels seus drets adquirits, i b) que les negociacions haurien de començar de seguida després del referéndum, i no pas posant-se a la cua al darrera de tot juntament amb Kosova o Sèrbia.
Potser no seria mala idea que els catalans encarreguéssim al Sr. Avery un informe sobre com veu ell el cas nostre, i refregar-los-hi pel nas a tots els que volen ficar-nos la por al cos, amb arguments que cauen a la primera bufada.
I pel cas que el lector vulgui llegir el document original, pot clicar aquí
