La meva filla viu en una localitat del Maresme. Sovint la visito. Agafo la RENFE a la Plaça de Catalunya fins al meu punt de destí.
Asseguda en un seient m’agrada contemplar el mar tan proper a la via. A dies tranquil i calmat, a altres embogit amb ones que quasi arriben a les vies del tren i tornen el paisatge gris i ombrívol. A l’estiu divises banyistes i para-sols multicolors que omplen la sorra de tovalloles, barquetes que naveguen tranquil·les, i a l´hivern algun vaixell a l’horitzó que es junta amb el cel i on sembla que el món s’acabi
El tren a les hores punta va ple de gent de diverses races i colors. Gent silenciosa que porta la seva bossa amb eines de treball o el menjar en una carmanyola perquè els temps no estan per asseure’s a menjar en un restaurant. Joves universitaris que van o venen de la facultat i un guitarrista que va de vagó en vagó cantant i pidolant pels fills als que no pot alimentar.
Tant la guitarra com el guitarrista desafinen, però en mig del tracateix del tren es dissimula. Acabada l’actuació passa de seient en seient esperant la generositat dels passatgers. Miro el músic barbut amb curiositat i m’adono que quasi tothom l’ignora.
Prop meu s’asseu un noi sud-americà que vesteix humilment. Busca unes monedes a la butxaca i quan passa el guitarrista parant la mà les hi dóna.
Tots els del meu entorn fem veure que no veiem aquella mà estesa i jo m’avergonyeixo de no treure una moneda de la meva bossa, mentre aquell noi que fa cara de necessitar-ho és generós i sacrifica uns diners pel guitarrista que segurament li faran falta.
A mi l’actitud del sud-americà del tren m’ha commogut i m’he sentit egoista, mal pensada, poc generosa envers els demès i amb el dubte de si havia de donar o agafar fort la bossa, com he fet, per no caure en la temptació d’obrir-la.
He baixat a la mateixa estació que l’emigrant. Caminava encongit, amb el cap cot, amb la mirada perduda. Volia dir-li uns mots que no m’han sortit per por del menyspreu d’unes paraules que podien ferir-me encara més.
.
