Alexander Kritikos (quin nom tan escaient!) és un professor alemany d’ascendència grega, i un dels directors de l’Institut Alemany d’Investigació Econòmica, a Berlin. Fa poc el professor Kritikos va escriure un article interessantíssim (FAZ, 9.07.13) amb el títol “Per què gairebé ningú no vol invertir diners a Grècia”. I una vegada hom ho ha llegit desitjaria que aquest article fos de lectura obligatòria a Grécia. En un sol dia s’acabarien tots els atacs contra la Sra. Merkel i els “egoistes alemanys”.
Kritikos ho diu ben clar: sense inversions que crein nous llocs de treball, Grécia no pot refer-se, i actualment, amb un parell d’excepcions, no hi ha qui inverteixi ni un ral al país. Els “programes de creixement” (amb diners europeus públics) que demana tanta gent de bona fe, només serien foc d’encenalls i només farien augmentar els deutes grecs, si no s’eliminen abans tots els obstacles burocràtics que tracten els possibles inversors i els emprenedors de més bona voluntat com si fossin uns invasors que cal mantenir a distància o ben encadenats. Mirem-nos uns quants dels punts que presenta en la seva argumentació el professor grec-alemany,
La decisió de fer o no una inversió depèn, simplificant-ho molt, dels rendiments que se’n puguin esperar i dels riscs que representi. Els riscs, al seu torn, depenen molt del marc institucional del país on hom vulgui invertir. A Grècia, diu Kritikos, aquest marc ja abans de la crisi era catastòfic. L’any 2010 el Banc Mundial en un indicador “Ease on doing business” situava Grècia al lloc 109 entre 183 paisos i com a darrer de la UE. Els governs grecs han intentat algunes tímides reformes per canviar-ho i certament han aconseguit pujar a l’indicador del BM fins al lloc 78. Aquesta és la bona notícia. La dolenta és que les reformes no són prou efectives com per fer atractiu el país per als inversors d’altres estats. Hi ha barreres burocàtiques interminables per a fundar una nova empresa; per a assegurar la propietat intel·lectual; per registrar la propietat privada o empresarial (segueix sense haver-hi un catastre oficial); per l’adquisició o venda de llicéncies o patents que puguin ser rendibles. En un subíndex del BM sobre els factors esmentats, Grècia és al lloc 146 de 150 paisos, al costat de Simbabwe, d’Uganda o de Malawi.
Aixó és conseqüéncia d’estructures fossilitzades creades en altres temps per impedir com fos la competéncia en molts sectors de la vida econòmica del país, i els resultats perjudicials de les quals es tapaven inflant la burocrácia estatal i municipal amb innumerables llocs de treball absurds i innecessaris, una de les causes que han portat al desastre actual.
Pel que fa al compliment escrupolós de contractes i de compromisos contrets Grècia ocupa el lloc 87 als index citats anteriorment, cosa que, diu Kritikos, per a un membre de la UE és vergonyós. I afegeix que si Grècia vol, de debò, solucionar els seus problemes actuals, no té altre remei que proseguir les seves reformes i reduir la seva burocràcia i la seva enorme densitat regulatòria. I posa com a exemples de que això és possible els d’Irlanda i de Polònia que (a pesar dels efectes de la crisi europea) han aconseguit nous avantatges per a la seva economia i per a l’ocupació al país.
Estudis com el que ha fet Alexander Kritikos d’un país que coneix a fons, es podrien fer amb resultats molt semblants, d’altres paisos en crisi com Itàlia, Espanya i França. Alguns aspectes són potser diferents i l’un o l’altre factor pot ser millor o pitjor en cada cas. Però el principi és el mateix: un excés de burocrácia i de barreres als canvis que calen, siguin aquestes motivades per l’ideologia del partit governant o per la pressió dels lobbys que en serien afectats.
I aquí permetin-me que insisteixi altra vegada en el que he dit en altres ocasions en aquest lloc. Les reformes a tot arreu no han de consistir sols en les “retallades” que fan mal als que menys es poden defensar, sinó que han d’incidir molt especialment en donar més facilitats a l’iniciativa privada, en l’eliminació de privilegis, en l’obertura d’estructures petrificades i en l’augment radical de l’eficiència de les administracions públiques. Per exemple amb una eficient recaudació d’impostos als que ara no en paguen gens o només una fracció molt petita del que seria just segons les lleis existents, com molts millonaris grecs que dominen l’art d’escapolir-se’n. Els paisos que no facin les reformes adequades (i no sols de paraula, amb unes lleis que després no compleixi ningú) no tenen cap dret a retreure manca de solidaritat ni egoisme als altres europeus que gestionen “la cosa pública” millor que ells. I mentres això no ho tingui tothom clar, Europa seguirá fent tentines, aquí caic i aquí m’aixeco, amb el perill constant de trencar-se cap i coll.
Pel que fa a Grècia, tot i que faci totes les reformes indicades (i de moment no n’hi ha cap senyal), l’opinió general entre els economistes és que mai no estarà en condicions de retornar tot el que deu. Aixó vol dir que una part dels “emprèstits” són per endavant a fons perdut i la incògnita és només quina quantitat podrà retornar i en quant de temps. I tinguem present que aquests “emprestits” pugen ja 250.000 milions €. És lamentable la situació dels ciutadans grecs, però crec que també és comprensible que els letons i els lituans, els eslovacs i els búlgars, per exemple, no comprenguin perquè han de contribur ells a pagar res a un país on els sous i les pensions són més altes que al seu. I, amb tots els respectes per altres opinions, trobo que els catalans que també som víctimes d’una política nefasta que dicten uns senyors de fora de casa nostra, hauríem de tenir pels letons o els eslovacs més comprensió que pel ploriqueig del govern grec o de l’italià, o de tutti quanti que esperen que els altres els hi treguin les castanyes del foc, sense que ells hagin de fer massa pupa a ningú.
El model grec durant els anys anteriors a la crisi era molt senzill i molt cómode: cada vegada més personal a l’administració pública (encara que no calgués), gaudir de les importacions de productes europeus de qualitat, i tot plegat fer-ho a crédit , sense pensar que algun dia aquest crèdit d’havia de retornar. I són molts que no volen acceptar que això ja s’ha acabat, i que es deixen entabanar per demagogs com els del partit Tsiritza, que els hi diuen que ja ho pagaran tot els europeus.
A pesar de les comprensibles protestes, a mig juliol el govern grec va anunciar una primera tongada d’acomiadament de 12.000 funcionaris. Però quan hom s’assabenta d’alguns detalls n’hi ha per llançar el barret al foc. Enlloc de començar eliminant tots els enxufats sense feina útil als ministeris i als ajuntaments, es volen suprimir, per exemple, els conserges de les escoles públiques i (admireu-vos) 2.500 mestres “d’assignatures que es considerin prescindibles”. I de la resta la majoria seran policies, és a dir que dels despatxos de tot arreu no sembla que treguin cap llast.
A tota Europa la crisi és el motiu de moltes tragédies personals del poble senzill. Però igual que l’orígen de les dificultats està en la pèssima actuació de molts governs a Atenes, a Madrid, a Roma o a París, la solució ha de venir fonamentalment també d’aquests. Amb les reformes estructurals que he citat més amunt. I si aquestes reformes no es fan, cap programa europeu de creixement podrá fer sortir Grècia ni cap dels altres paisos del pou on són.
