«L’aixecament d’un cadàver és un acte simbòlic; als Pirineus, en cas de mort violenta, quan el batlle havia d’anar a aixecar el cadàver, li picava el cap tres vegades amb un pal i li preguntava “mort, qui t’ha mort?”». Aquestes paraules les pronuncia avui una veu agradable, amb una entonació lleument sincopada. És la de l’escriptor Iñaki Rubio que fa aquesta explicació just al costat d’una casa pairal del petit poble del Tarter, a Andorra. És la casa al voltant de la qual s’aixeca l’argument del seu darrer llibre, Morts, qui us ha mort?, que acaba de publicar l’editorial Comanegra i amb el qual enceta la col·lecció Espores dedicada a l’assaig contemporani.
Envoltada tota ella de vegetació esponerosa, a més de 1.700 metres, la casa es coneix com Cal Gastó de la Costa i té els seus orígens en el segle XV. El teulat a dues aigües, la xemeneia al capdamunt, les parets de pedra negra encaixonada i els tres cellers que la volten li confereixen un aire d’alta muntanya que la fa semblar de conte. Però res més lluny que això. Avui, l’escriptor mateix i el propietari de la casa, Jordi Mas, mostren l’exterior i l’interior de l’edificació on fa més de setanta-cinc anys va succeir una gran desgràcia: la matinada del 31 de juliol de 1943, Pere Areny Aleix, de vint-i-nou anys, va matar d’un tret d’escopeta el seu germà gran, Antoni Areny Baró, mentre dormia.
Aquella tragèdia terrible va desencadenar un dels episodis més tristos de la història recent andorrana: l’última condemna a mort en un país pacífic on feia dècades i dècades que no s’havia dictat una sentència semblant. «Van decidir fer un escarment. Allò de qui l’ha fet la paga, i sense fer gaire més preguntes», explica Jordi Mas, que és parent llunyà de la família. Ara bé, «tots els fets de l’any 1943 van passar per un problema de salut mental», aclareix Mas. A pesar de no haver estat mai diagnosticat, Pere Areny Aleix patia una malaltia mental severa, igual que la seva germana Àngela i, si aquella nit va cometre una barbaritat, cal explicar-ho principalment per la manca de tractament i de comprensió de la malaltia, així com també pel fort estigma social que ha acompanyat al llarg de la història les malalties mentals.
L’estigma va continuar perseguint Pere Areny després d’haver mort de forma violenta el seu germà. I va perseguir-lo fins al punt que socialment es va construir un relat deformat dels fets, segons el qual en Pere volia arrabassar l’herència a l’Anton, cosa que no era certa perquè en Pere mateix era hereu a Escaldes per part de mare i no ho havia reclamat mai. Però no només això: en mans del Tribunal de Corts, el cas va tenir un procés judicial deficient, sense garanties, emparant-se en procediments redactats al segle XVIII però que s’empeltaven a l’època medieval. I finalment, tal com relata Mas, «van decidir afusellar, públicament i d’una manera del tot impresentable, un malalt mental de vint-i-nou anys».
«És cert que Pere mata el seu germà», afegeix Iñaki Rubio, «però tot el procés judicial va ser un altre crim; no per voluntat, sinó perquè eren els recursos que hi havia i perquè era la mentalitat i el context de guerra mundial». Així és, Andorra estava atemorida per oficials del Tercer Reich que creuaven el país per carretera. I, a més, tal com explica l’arxiver i responsable del patrimoni cultural de Canillo, Domènec Bescompte, a les institucions andorranes, sempre hi havia una «actitud mimètica» respecte del que es feia a l’Estat espanyol, que en aquells moments iniciava una postguerra amb una repressió duríssima, amb penes de mort constants i condemnes exemplars.
Així, a partir del moment infaust que es produeix l’afusellament de Pere Areny a Andorra la Vella, la història de Cal Gastó de la Costa es va aturar. L’única supervivent de la família directa, Àngela Areny, va ingressar al frenopàtic de Barcelona i el mas va quedar tancat, del tot deshabitat. Alhora, entre la gent es va anar donant per bona la versió dels fets que s’havia anat escampant per la parròquia de Canillo, la del mòbil de l’herència, i tot plegat va quedar tapat i ben tapat. La Història en majúscules, aquell racó de món, semblava que hagués quedat adormida, muda, igual que la casa…
Al final, han hagut de passar setanta-cinc anys perquè Iñaki Rubio, un escriptor nascut a Barcelona, però que ha viscut molts anys al Tarter, ben a prop del mas, hagi aconseguit restituir la veritat d’aquell cas a través del llibre Morts, qui us ha mort? Crònica de dos crims: l’últim condemnat a mort d’Andorra que es presenta com una delícia d’investigació de fonts històriques, tant documentals com orals, de recreació lingüística i de concepció de relat.
La primera persona del narrador de Morts, qui us ha mort? obre i tanca el llibre en els capítols inicials i finals, però té l’elegància de fondre’s al llarg de tot el cos de la història, deixant-nos només la seva mirada i alguna pinzellada puntual com aquells encertats «imagino l’escena» que ens donen una clau de lectura necessària perquè ens adonem que som davant d’una crònica que, en les seves línies mestres, es cenyeix als fets històrics, però que per fer versemblant el pas del temps i l’actitud dels personatges necessita armar escenes i accions hipotètiques. En aquest sentit, l’audàcia de Rubio és arriscada, però si hem de jutjar pel resultat final, convindrem que la seva estratègia narrativa resulta del tot eficaç i convincent.
Ja des de les primeres pàgines s’endevina que la prosa del llibre ha estat llargament treballada: cada frase s’ha pensat i cisellat perquè hi brillin paraules precises, genuïnes, que permeten al lector d’imaginar cada escena. L’estratègia narrativa, amb una estructura concebuda perquè els ulls que la llegeixen vagin descobrint detalls capítol rere capítol, també excel·leix. La tasca de documentació, titànica, envejable; ara bé, presentada amb comptagotes al llarg de l’obra per no enfarfegar la lectura… Quan s’arriba a la segona part del llibre, ja es percep, de totes totes, que l’escriptor s’hi ha deixat un bocinet de vida en l’elaboració d’aquestes pàgines: hi ha esmerçat molta atenció, una pila d’hores de feina menuda i, el més important, la mirada empàtica i humana que el cas requeria. És per això que els amants de la història, del periodisme i de la bona literatura li ho hem d’aplaudir i agrair perquè ens ha posat a les mans un llibre que, com si fos un mirall, ens revela de la manera més passadora possible les foscors col·lectives del nostre passat recent.
L’interès d’Iñaki Rubio pels fets que es narren a Morts, qui us ha mort? es remunta, de ben segur, a l’època que ell mateix vivia al Tarter i de ben jovenet passava diàriament per davant de Cal Gastó de la Costa, que en aquell moment estava tancat i barrat, en estat d’abandó. La casa romania quieta, adormida. Durant els tres anys i mig que Rubio va anar remenant arxius, preguntant aquí i allà, desbrossant documentació, va començar a donar una espurna de vida a la casa. A dins de la seva ment s’anaven dibuixant els racons del mas: l’euga a la planta baixa, a prop del celler del vi i de les habitacions per guardar la farina i els cereals; els mossos dormint als cellers i llevant-se d’hora per anar a tallar herba; les finestres, molt antigues, la majoria sense vidre i amb els porticons que no ajustaven gaire bé; alguna vesprada, el torb bufant i rebufant a cor que vols i fent cruixir els envans de fusta, fent cruixir el terra de taulons, fent cruixir fins i tot l’escudeller que hi havia en un cantó del soler; i els dies que l’ambient estava clar, els dos germans més joves de la casa, asseient-se al festejador i mirant per la finestra la gent que pujava pel camí vell de Ransol…
A mesura que Iñaki Rubio anava imaginant, Cal Gastó començava a renéixer. Primer tan sols a dins del seu «tupí», després en les frases i els paràgrafs de cada esborrany del llibre, fins que, a la fi, un dia, les portes de Cal Gastó van obrir-se de nou. Jordi Mas va avenir-se a mostrar-li la casa pairal, que s’havia quedat aturada en el temps. Va obrir porticons i portelles, i va entrar-hi la llum del sol. Tot estava com ho havien deixat més de setanta anys enrere: la roba, als armaris; el llit on s’havia produït la mort violenta; els mobles… I a més a més, Jordi Mas també va facilitar a Rubio la documentació essencial del cas que va ajudar l’escriptor a recompondre com havien anat els fets.
Rubio es va haver de submergir en una època molt diferent de l’actual: «Us heu d’imaginar que aquí l’any 1943 no hi havia res; totes aquestes urbanitzacions no hi eren, tot era muntanya; el Tarter no es veia pràcticament i Ransol quedava un quilòmetre més amunt». El mas quedava aïllat de tot i era fàcil sentir-s’hi «fràgil». A més, per molt que Cal Gastó fos una «casa forta», la vida a la muntanya era duríssima. «Aquesta casa no tenia cap comoditat», afegeix Mas, «no hi havia aigua corrent, no hi havia sanejament; acabava d’arribar l’electricitat que era un fil prim de llum amb una bombeta per veure’s-hi a les palpentes». Com realment s’hi veien, en aquell temps, va explicant l’amo de la casa, era amb els teiers, encara visibles, que eren unes obertures a les parets que servien per il·luminar, per fer de petites llars de foc i per desinfectar…
«Als anys quaranta Andorra era un país pobre i no tenia la prosperitat que té avui», explica Jordi Mas. No va ser fins als anys cinquanta que aquestes valls van començar a abocar-se al comerç, a l’esquí i al turisme… És en aquest escenari agrícola, amb un mas amb bestiar gros per produir, que hem de situar la història… O si voleu, la Història en majúscules. Perquè Morts, qui us ha mort? posa en joc les paraules en el seu registre més alt i més noble: explica una història per guarir una mica la Història. El passat i les nostres arrels són plens de cicatrius lletges, de ferides mal curades i de cases que han quedat abandonades. Si el mas de Can Gastó està sent rehabilitat ara mateix, si obrirà les portes d’aquí a poc, és, en part, perquè fent renéixer amb la veritat i les paraules la seva història, la casa ha despertat.
