La proliferació d’autors de llibres d’autoajuda a les llibreries és notòria. L’onada “new-age” i les noves espiritualitats, així com una societat que ja no fa servir els referents tradicionals han afavorit l’èxit d’autors com Carnegie, Coelho o Bucay. Suposo que es farà estrany si afirmo que la Bíblia també podria ocupar un lloc a la secció d’autoajuda.

D’aquí uns dies gaudirem d’un merescut temps de descans. La Setmana Santa cristiana és una d’aquelles festes directament vinculades amb la tradició jueva, la Pasqua. La commemoració anual de la sortida d’Egipte, de l’alliberament del poble esclau. Aquesta història la trobem al llibre de l’Èxode.

 Al marxar d’Egipte, liderats per Moisès i sent perseguits per l’exèrcit faraònic, el poble d’Israel es va trobar amb el mar Roig. El mar Roig és la imatge d’un pas difícil, d’una situació a la vida complicada i problemàtica, un divorci, una mort, quedar-se a l’atur, etc. També és una imatge per al poble. Israel topa amb el mar Roig, Catalunya es troba amb la “democràcia” espanyola, situacions difícils. Els israelites van tenir la protecció de Déu en forma de columna de foc, que els separava de l’exèrcit egipci; i van tenir la força del bastó de Moisès, que va separar les aigües.

Un cop arribats a aquestes situacions ens hem de preguntar què tenim nosaltres. En la vida personal trobarem valors com el respecte, l’amor, el compromís, la responsabilitat, la perseverança, l’honestedat, la família, la integritat, el sacrifici; en la nostra situació nacional també tenim la nostra columna de foc, la democràcia i el nostre bastó, la força de la societat civil catalana…

 Aquest esperit de superació personal i col·lectiu ha acompanyat al poble jueu al llarg de la seva història. I és en aquesta tradició que el rabí Najman de Breslau, al final del segle XVIII, va escriure la cançó, ja popular jueva, Gesher Tsar me’od, un pont molt estret…

 

Kol Ha’olam kulo// Tot el món és

Gesher Tsar me’od// un pont molt estret

 

Veha’ikar – veha’ikar// i el principal és

lo lefached klal.// no tenir gens de por