Ja sé que potser no els importa gaire que els parli de Sabadell però l’exemple és molt significatiu i segurament ens servei per extrapolar-lo al panorama de la cuina en general.

Bé. Sabadell, com he repetit tantes i tantes vegades, ha naufragat sempre gastronòmicament i no hi ha hagut ni un sol restaurant significatiu que hagi il·luminat, no només la ciutat, que ni això ha passat, sinó que la seva aura hagi traspassat la metròpoli per convertir-se en una referència com a mínim catalana. Sé que quan explico aquestes coses molt cuiners i restaurants s’abraonen i la indignació hi és pertot, però potser si comencéssim a fer una mica d’autocrítica les coses ens començarien a anar millor i no faríem aquest ridícul que fem.

Actualment, els tres restaurants de la ciutat que estan més en forma són el Kimbo, El fil d’Ariadna i el 9 de la Borriana. I segurament en aquest ordre. Doncs d’aquests 3 restaurants, dos no omplen el que haurien d’omplir, ni molt menys, i només el Kimbo, vés a saber per quina tombarella estranya dins del cervell dels sabadellencs, té ple cada dia i cada nit. És lamentable que un restaurant com El fil d’Ariadna, que amb el temps que porta obert ja hauria d’estar consolidat, hagi de fer aquests equilibris per mantenir-se viu. Els menús de 12 i 20 euros són un insult al benefici econòmic, i si algú encara creu que el menú degustació de 35€ és car és que no ha entès res. No pot ser que mentre El fil té aquest nombre de públic altres coses molt inferiors omplin a diari. I el mateix passa amb el 9 de la Borriana. Resulta que tenim un menú imbatible, amb una matèria primera d’una qualitat altíssima, un tracte al producte com Déu mana, i encara esperem la clientela. No pot ser.

Encabat hi ha qui et dirà que el problema és de proporció i que de la mateixa manera que Barcelona té tants i tants llocs desastrosos a Sabadell proporcionalment li passa el mateix. Però això no és cert per dues qüestions. Primer perquè no hi ha ni un sol restaurant del nivell de Barcelona —a banda del Kimbo però encara no i després explicaré per què—, ni un de sol, i tenim 200.000 habitants. I en segon lloc, Terrassa, amb un territori similar, i a una distància ben curta, ens guanya per golejada i té coses tan increïbles com El Llumí o el Capritx de l’Artur Martínez, entre d’altres encerts.   

Sabadell té un problema de nivell, d’alçada i aquesta és l’única explicació del fracàs gastronòmic de la ciutat i per això no hi ha qui s’atreveixi a posar una cuina en condicions i vulgui convertir Sabadell en un referent de l’art culinari.

Però per sort l’esperança que ens queda és el Kimbo i la seva intel·ligència al capdavant. I fixa’t que tot i ser el restaurant que clarament omple més i per descomptat el millor, hi ha qui intenta lapidar-lo amb comentaris absurds com ara el preu final de la carta, comentaris que es guardarien de fer si coneguessin quina és la realitat del producte. Però el problema és que com que et sembla igual de bona una cosa i l’altra, un tall de tonyina del Kimbo i un tall de qualsevol altre lloc, el resultat és, com no podria ser d’una altra manera, trobar-ho tot car. Si tens un problema de nivell tens un problema, d’acord, però no vulguis convertir la realitat en la teva limitació mental perquè encabat tot fracassa.

El Kimbo és el millor —i ara ve allò que els deia que explicaria més endavant— però tinc l’impressió que el restaurant només està al 50% del que és capaç de donar i per tant cal esperar. Hi ha un problema amb la gestió de les comandes, que desborden completament la sala i podria passar allò de morir d’èxit, però si les coses es fan bé i saben trobar un mecanisme per encaixar el volum de públic sense haver de sacrificar la qualitat, podran començar a eixamplar el límits i jugar amb una cuina molt més elevada. L’Esteve té totes les tècniques però està mancat de temps i d’espai i ha de dedicar les seves hores a afers molt menors com cobrir el take away amb la feinada que això suposa. Una idea seria que el Kimbo tal com el coneixem desaparegués i el restaurant es quedés només amb la part de menjar per emportar i la cuina important es fes en un local a la vora. Allà seria on l’Esteve podria experimentar i divertir-se de debò i desafiar el talent que té per enfilar-se molt més amunt. És una falta de respecte, i perdona, Esteve, tenir talent i no exprimir-lo fins l’última gota.

El que els vull dir amb tot això és que de vegades la gent embogeix i pren una decisió encertada, i com va passar amb Laporta vet aquí que l’acaben fent president i un que podria haver mort per la ineptitud de la massa acaba triomfant i fa del Barça el millor club del món tal com l’Esteve ha fet del Kimbo el millor restaurant de Sabadell.    

Sabadell té un problema de nivell i no pot ser de cap manera que els millors restaurants — a banda de l’excepció— siguin buits. Hem de treballar perquè d’aquí alguns anys hi hagi un motiu per venir a menjar a Sabadell. Hem de treballar perquè puguem sentir-nos orgullosos del que donem de menjar a Sabadell. No serem els millors fins que no reconeguem el nivell que tenim i corregim en la mesura del possible els nostres errors. Dit això no sé fins a quin punt és factible redreçar la lògica que impera a la ciutat. Una lògica il·lògica per cert.