L’any 1513 Maquiavel escrivia a Francesco Vettori que, arribat el vespre, es desfeia de la roba del dia i, vestit elegantment, conversava amb els homes antics. Alguns som afortunats d’haver heretat la passió per formar part d’aquesta conversa, la conversa de Maquiavel i els clàssics, però també la d’altres grans ments de la història. Hem heretat la passió per escoltar aquest diàleg, no necessàriament les qualitats necessàries per ser-ne participants. Tanmateix, com ja advertia Leo Strauss, potser “no podem ser filòsofs, però podem estimar la filosofia”. Podem, doncs, ser oients actius d’una conversa entre els més grans pensadors de la nostra història.
A dia d’avui, uns pocs segueixen reivindicant aquest diàleg que és la tradició occidental, intentant fent-ne partícips a aquells que estan disposats a escoltar. Es tracta d’una invitació que no és necessàriament ben rebuda. Avui dia, un bon nombre de persones creu que les paraules de Plató o Aristòtil, de Ciceró o Maquiavel, de Hegel o de tants altres han estat superades: el progrés les ha deixat enrere. Un altre bon nombre de persones pensa que els textos dels pensadors passats són poca cosa més que un testimoni d’un moment llunyà; testimoni lligat, determinat i tancat en un context cultural, lingüístic, social o econòmic antic. Davant d’aquestes concepcions, però, hom pot recuperar una idea agosarada, un pensament audaç que diria que, ben al contrari del que proposen aquestes posicions progressistes i historicistes, aquests pensadors van reflexionar sobre uns problemes que són permanents, que són propis d’una vida humana i que són presents en la diversitat dels contextos en els quals aquesta vida s’ha desenvolupat i es desenvolupa, també els actuals. Al intentar donar resposta a aquests problemes, les grans ments van deixar-nos reflexions que no només són positives per aprendre a pensar i a expressar-se de forma rigorosa, sinó que també contenen un bast coneixement sobre la realitat humana. Són reflexions que ens fan persones més sàvies, més humanes. Amb elles, els pensadors ens obren la porta als dilemes fonamentals de l’existència i ens conviden a intentar trobar-hi una resposta. Ens conviden, doncs, a discutir amb ells –tal com feia Maquiavel. I la participació en aquesta discussió, encara que sigui extremadament humil, és una empresa altament instructiva.
