Emmanuel Mounier dedicà als joves el seu llibre Manifest al servei del personalisme (1936). L’autor entén que els joves representen un camí d’aventura, i alhora un camí espiritual, perquè aquesta és la condició essencial de la persona humana. Mounier defensa, en aquest i d’altres llibres el paradigma de “l’home nou”, que neix (o reneix) de l’esforç personal, de la vida interior de cadascú.
Des d’aquest interès, preocupació i enfocament sobre la condició humana, voldria aportar idees en la línia de posar en relleu alguns dels problemes que presenta la joventut d’avui, per tal de passar després a comentar les propostes que Mounier planteja al llibre que ens ocupa.
En primer lloc vull posar de manifest que parlar dels joves no és el mateix que parlar de joventut. Avui es parla de la joventut com un concepte sociològic, una categoria a la que se li fan derivar unes característiques i fins i tot unes preteses formes de vida. En tot cas, és difícil definir que és la joventut, així en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i generals poden tenir moltes i importants excepcions. Però en tot cas ens resulta útil parlar de la joventut com una etapa de la vida en la que va bé associar elements com ara unes necessitats consumistes pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea d’autoritat (amb la màxima manifestació d’aquesta idea-força en el mite del maig del 68), la revolta enfront les institucions (fins i tot amb propostes que es qualifiquen “d’antisistema”), fins el punt que sembla que la vida en permanent estat d’adolescència es defensi com un valor moral superior. Així ésser jove és concebut per alguns com el millor estadi de la vida, la qual cosa ha comportat també desvalorar fins les màximes conseqüències l’anomenada “tercera edat”, ingressada sovint en un geriàtric no tan sols físic sinó mental.
No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida, un estadi en el qual la persona que sempre està en construcció, pot projectar el seu futur i la seva esperança. Entre la infantesa i el món adult apareixen els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens permet parlar de generacions, i per tant ens ajuda a ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les sensibilitats de cadascuna de les persones concretes.
En tot cas, avui hi ha un “tall generacional” important, perquè les darreres generacions han crescut amb un món molt diferent de les anteriors. Un món mes intercomunicat que mai, gràcies a les tic’s -tecnologies de la informació i de la comunicació-, els mass media -que permeten un coneixement immediat d’allò què passa al nostre voltant- i la televisió -que pot arribar a marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot el “teleprecepto” com ha afirmat en Carlos Díaz-.
S’han esvaït els valors sòlids i les grans conviccions, tot emergint el relativisme moral i la modernitat líquida. Ens trobem en un món que està en crisi estructural, què ha esdevingut una oportunitat de renovació de molts àmbits de la vida, personal i col·lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com ara el sistema financer, econòmic, de valors o l’educatiu. Una “cruïlla” de camins possibles, com en l’època en què Mounier escriu el Manifest al servei del personalisme. I els joves es troben, com no, immersos en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes de vida, que afecten la noció de la mateixa cultura de la joventut (una cultura pensada pels no tan joves, i que alguns es capfiquen en vendre com un producte de consum pels joves): la nit, el sexe fàcil, el consum de drogues, la precarietat laboral, la competitivitat com a gran eina per construir la personalitat, i d’altres manipulacions interessades. Una cultura però que es troba immersa en un context de crisi: per primer cop en moltes generacions els joves d’avui viuran pitjor que els seus pares. Frase que es va repetint arreu, amb un ressò apocalíptic. D’aquesta manera, massa joves viuen la crisi actual sense sentit transcendent de la vida, enclotats en el forat del relativisme moral, i per tant sense eines conceptuals i vivencials per a emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i de la reacció antisistema troben el camp abonat.
