(Traducció de la carta que he enviat a l’eurodiputat alemany Elmar Brok el 8.04.18. Brok és dels escèptics pel que fa a Catalunya i molt propens a parlar sempre de “la probada democracia espanyola”.)
Benvolgut Sr. Brok,
Vostè acaba de proposar que Alemanya faci d’imparcial mediador entre Espanya i Catalunya, si:
a) el govern espanyol ho demana, i
b) si els catalans renuncien a la independència i es conformen amb més autonomia.
Aquesta proposta l’honora a vostè i les seves bones intencions, però em sembla que, malauradament, no serà realitzable.
La desagradable i trista experiència dels catalans és que els polítics a Madrid (i no hi ha cap diferència entre els partits d’esquerres i de dretes), arribat el cas, donen amb una mà el que poc després tornen a treure amb l’altra, perquè una veritable descentralització de l’Estat els és un malson, diguin el que diguin en els seus discursos dominicals.
Cas que la seva proposta realment es posés en funcionament, no es pot esperar dels catalans que renunciïn a la independència sense posar-hi condicions molt clares i sense unes garanties internacionals que assegurin que tot no serà flor d’un dia. Aconseguir que el poble hi estigui d’acord serà molt difícil, però deixem de moment aquest obstacle a part.
Unes condicions irrenunciables ja per endegar converses, serien:
? La llibertat de tots els presos polítics (en digui Espanya com vulgui).
? El retorn sense traves de tots els polítics exiliats.
? Sobreseïment de tots els processos començats (són més de 1.000) contra ciutadans catalans per la seva participació en alguna de les activitats relacionades amb l’actual conflicte.
? Reintegrament de totes les multes i fiances que s’hagin dictaminat en relació amb les citades activitats.
I si aquest miracle es realitzés (en tinc grans dubtes), llavors vindria l’obstacle més gros. De quina autonomia es parlaria? I en aquest punt ni els espanyols ni els mediadors s’han de fer cap il·lusió. Amb un parell d’engrunetes els catalans no s’hi conformarien.
L’any 2006 el Parlament català va aprovar un projecte d’estatut d’autonomia (anomenat “Estatut de Miravet” pel nom del lloc on van ser fet el redactat del document) que hauria pogut solucionar el conflicte definitivament. Però primer el document va ser retallat en moltes parts pel Parlament espanyol. Aquesta nova versió va ser acceptada pels catalans en referèndum, sense entusiasme i com a mal menor.
Com vostè sap, aquest versió retallada també va ser després impugnada pel Sr. Rajoy i el seu partit, per presumpta inconstitucionalitat, i quatre anys després el Tribunal Constitucional espanyol va fer seu aquest parer i l’estatut català va ser convertit en una closca buida. Aquest va ser el tret de sortida per al creixement de l’independentisme.
Així doncs, si per part d’Espanya s’acceptessin les condicions prèvies per poder començar negociacions, tant els espanyols com els mediadors han de tenir clar que els polítics catalans (si no volen ser engegats a dida pels electors) no podran acceptar cap solució que estigui per sota del nivell de l’estatut de Miravet original, sense cap mena de retallada.
I, a més (per la més que fonamentada desconfiança catalana en la paraula dels polítics espanyols), els catalans segurament no firmarien cap acord que no inclogués una garantia internacional. És a dir, que si Espanya més tard (com de costum) volgués tornar a retallar algun dels drets autonòmics, els catalans haurien de tenir el dret (després de la corresponent advertència als de Madrid) de proclamar i realitzar la seva independència amb ple reconeixement internacional.
Quan hom recorda que entre els anys 2012 i 2017 el govern català va fer a Madrid divuit vegades (18!) propostes per solucionar els problemes existents i que sempre la resposta va ser un rotund No, és difícil de mirar-se la proposta de vostè amb optimisme. Certament el president Puigdemont ha dit que no es pot excloure una solució per sota del nivell de la independència. Si fos possible, no seria pas dolent, però no puc creure-hi en absolut.
I, per cert, la política a Alemanya hauria de prendre nota d’una vegada que Espanya s’ha tornat una democràcia “selectiva”. Això vol dir que pot funcionar passablement en molts sectors, però quan es tracta de Catalunya, tant el govern com la justícia vulneren tant les lleis espanyoles com les internacionals sense cap escrúpol, i tant l’estat de dret com la separació de poders són fàcticament abolits.
Molt cordialment,
Pere Grau
Hamburg
[Subscriviu-vos al canal de Telegram d’El Matí: t.me/elmatidigital]
