Al PSc (així, amb la “c” petita i minúscula) li agrada especialment la paraula “autogovern”. La il·lusió de governar-nos nosaltres mateixos. I veu una especial animadversió del PP envers aquesta mena d'”autogovern”. Per al pamflet oficial del PSc, El Periódico, Catalunya no és altra cosa sinó una comunitat autònoma. Això i res més. És que és mentida que ens governem nosaltres mateixos. Aquest partit, anomenat socialista, ostenta la presidència de Catalunya, però obeeix els dictats del PSOE. Per tant, no ens autogovernem. Ens governen. Tot és una pura fal·làcia. Només ens autogovernarem quan deixem d’autogovernar-nos, és a dir, quan hi hagi un Govern de Catalunya que no depengui dels designis d’Espanya, ni obeeixi la seva política fiscal, social i lingüística. I aleshores ens governarem, que és el que fan els països normals. Mentrestant, l’autogovern és tan sols una paraula que actua de paraigües, però que no vol dir res. Potser l’única cosa que distingeix el PSOE del PP és la tolerància lingüística dels primers. Però que no passa de ser tolerància. Penso en uns mots de Joan Solà. Mots que es troben a faltar en els polítics professionals. Mots directes, sense por, al moll de l’os. “Jo no sóc un romàntic en el sentit tou de la paraula. Jo no defenso la llengua per la llengua, sinó pel fet que la llengua i jo som una mateixa cosa, i perquè ja estic fart de sentir-me humiliat o insegur quan surto de Catalunya. N’estic fart. Perquè l’home i la llengua són exactament el mateix, i l’home i el seu grup, també. I és això el que Espanya (PSOE i PP) no vol acceptar. Espanya no accepta la diversitat en cap sentit. Aquesta és la qüestió”. “¿Com pot ser que un poble visqui amb una llengua que estima però que sempre hagi d’estar patint per aquesta llengua? Hem de reaccionar i treure’ns de sobre la por, l’acceptació de la subordinació, i de la humiliació”. “Una llengua és una parla i un exèrcit. Desenganyem-nos: això és així. No hi ha cap altra definició científica de llengua. És això”. Senyores i senyors: el famós autogovern hauria de començar per aquí. I fins ara cap no ho ha fet. Una parla i una sólida i veritable llei d’ensenyament, o d’educació, com vulguin. I un exèrcit.
