Unitat o complementarietat?

La clau de la llibertat no està en la unitat sinó en la complementarietat, així que mentre els polítics seuen i parlen, nosaltres ens mantindrem atents i alçats.

He de confessar que després de llegir l’acord d’investidura d’Esquerra i el PSOE, vaig necessitar unes hores per formar-me una opinió al respecte. De fet, vaig transitar des del rebuig cap a la cautela, fins a arribar finalment a una acceptació pràcticament entusiasta.

Pot ser que, acostumada a l’èpica, un acord on el principal punt era l’establiment d’una mesa de negociació no acomplís amb les meves expectatives. Pot ser que, amb les imatges del passat octubre ben fresques i amb preses polítiques i exiliades, em semblés que Sánchez hauria de fer molt més per aconseguir el nostre suport. O pot ser, simplement, que no sigui fàcil d’assumir que aquest és el millor acord que es podia aconseguir.

El Procés ha estat trepidant, dolorós i preciós a parts iguals, però s’ha acabat. De fet, tot el que ha passat des de la Declaració d’Independència del 27 d’octubre fins avui, ha format part d’un viatge fosc des del país de l'”Ho tenim a tocar” fins a les àrides terres del pragmatisme.

Un viatge sense mapes ni fulls de ruta, un viatge que ni tan sols sabíem que estàvem emprenent, però què s’ha pogut realitzar sense massa entrebancs gràcies a la inèrcia del Procés, on la unitat entre partits i la comunió d’aquests amb la societat civil era tant real com surrealista.

El pacte d’ERC amb Sánchez no és més que la culminació d’aquest viatge, l’oficialització de la nova etapa que s’obri i, si em permeteu, de la pèrdua de la innocència.

Enrere queden els terminis impossibles, els càlculs de forces desencertats, les unitats estratègiques i el repartiment de carnets de traïdor. Hem arribat tard, malmesos i mancats de moltes explicacions al moment d’assumir la realitat: que Espanya accedeixi a negociar és el que sempre han pretès els partits independentistes; Junts per Catalunya i Esquerra Republicana estan lluitant fraticidament per l’hegemonia i no, no la tenim a tocar.

En aquest nou escenari és urgent que la societat civil assumeixi un rol actiu de control del poder polític i, encara més urgent, que el poder polític accepti amb naturalitat les crítiques i les pressions de la ciutadania.

El Procés ens va fer creure que tots érem un i aquesta creença ens ha dut grans èxits com l’1 d’octubre, però ens ha fet tolerar anomalies com tenir un Conseller d’Interior que ens envia als Mossos a buidar-nos ulls, mentre un President ens anima a manifestar-nos.

Normalitzem el que és normal, els partits han de fer política -fins i tot política partidista- i la gent s’ha de mantenir ferma i mobilitzada independentment de l’oficialisme. La clau de la llibertat no està en la unitat sinó en la complementarietat, així que mentre els polítics seuen i parlen, nosaltres ens mantindrem atents i alçats.