La Via Catalana ha estat un èxit incontestable. Més d’un milió i mig de catalans ens hem organitzat per sortir al carrer i fer notar al món els nostres anhels de llibertat. Tot plegat amb un civisme digne d’admiració. La maquinària estatal, però, ja s’ha posat en marxa. En primer lloc per intentar minimitzar un èxit evident: han dit que no érem tants, han dit que hi anàvem a demanar altres coses i han dit, també, que hi hem anat enganyats per l’ambició dels líders polítics del país. D’una banda, doncs, ens tracten com a ximples que o bé ens deixem manipular, o bé anem a una protesta amb un lema amb el qual hi estem en desacord. Res més lluny de la realitat. Alhora, esperpènticament, han arribat a dir que omplíem els suposats buits de la protesta amb vaques i ninots de cartró. Lluny de preocupar-nos per aquests estirabots, el que hem de fer és celebrar-los. Els hem de celebrar perquè serà la mateixa intransigència de l’espanyolisme la que portarà Catalunya a la llibertat. Ara per ara, només podria fer trontollar aquest moviment cívic –i ja en parlaríem- la concessió de reconèixer-nos com a nació diferenciada en el si de l’Estat i un tracte diferencial econòmic que no tingui res a veure amb la situació actual. Però el mateix espanyolisme ha dinamitat aquests ponts amb un discurs repetit durant dècades en el que Espanya és una sola nació i els catalans treballem incansablement moguts per l’avarícia i el lladronici del contingut de les arques públiques espanyoles. El govern espanyol perdria el seu electorat si fes cap viratge en aquest sentit. Per tant, paradoxalment seran el mateix govern espanyol i el discurs de l’espanyolisme uns dels principals responsables de la independència de Catalunya. En segon lloc, cal afegir-hi que l’Estat ha obert les seves clavegueres. L’atac al Centre Cultural Blanquerna de Madrid –que tan bé va relatar en aquest diari una treballadora del centre- és una mostra de l’intent d’acovardir-nos. Espanya té un problema de concepció que la fa poc compatible amb la democràcia i els grups ultres són emparats per l’Estat, tal com s’ha demostrat amb els lligams de parentiu existents entre els neofeixistes i alts càrrecs del govern espanyol. Una altra mostra del fosc camí que intenten seguir és el de les pintades aparegudes a la casa d’estiueig del president Mas. Cal contraposar aquest treball a contracorrent de l’espanyolisme, mogut per l’odi i la crispació, amb una Via Catalana on els missatges contra Espanya foren completament inexistents i on tot es desenvolupà amb calma, tranquil·litat i ambient de germanor. Per poc que la vida tingui una mínima relació amb la justícia podrem dir que la llibertat serà nostra.
