Els Mestres cantaires de Nurenberg és una bona metàfora dels països que funcionen i que, alhora, defugen el relativisme éstúpid que transforma en banal tot el que toca. Són moltes hores, és cert, i malgrat que sovint tenim la sensació que Wagner ho feia per fotre, al final sempre ens adonem que és el temps just per dir el que creiem que volia dir i de la manera que volia fer-ho. Sense cursilades ni melodies enganxoses i gracioses Wagner aconsegueix absorvir l’espectador a través de la solemnitat i un llibret lúcid i intel·ligent, que fa pensar i anar més enllà del “oh, que bonic” o les faules entretingudes i senzilles que serveixen per explicar una moral. A mi no és que m’agradi més ni menys, i de fet també em fan un poc de ràbia els wagnerians que veneren el compositor com si fos Déu i per als quals l’adjectiu belcantista és un insult. És aquesta guerra entre la gresca i la reflexió, l’òpera per passar l’estona i l’òpera per viure; i em sembla que és en això últim que rau la diferència. Tots hem començat amb Rigoletto i algun dia hem cregut que, per avançar, calia llençar-se amb un Tannhäuser per fer-nos els interessants. Al final resulta que això que només t’havia de servir per fer-te l’interessant t’acaba atrapant, i et fascina, però res no treu que els italians fossin igualment genis i magnífics. Però això ho deixem per un altre dia, que perdo el fil.
Els Mestres cantaires, com deia, són una bona metàfora del país normal que voldria tenir, en la mesura que mira endavant sense menystenir el passat, per molts errors que s’hagin comès i malgrat que ara tot es vegi ridícul i escandalosament passat de moda. La posició conciliadora de Sachs busca l’equilibri entre les regles potser massa rígides i la inspiració que ha de dur l’art de l’imperi endavant, i defensa els puretes perquè, en el fons, l’única cosa que volen és preservar l’art del país que estimen i que els ha vist créixer, de la mateixa manera que les noves generacions entendran noves maneres d’estimar casa seva. I els catalans no tenim ni una cosa ni l’altra: menystenim el passat i sempre ens sembla que en res es va intentar fer el que calia, mentre perdem el temps en discussions estúpides deixant que els altres, ben units ells, ens passin la mà per la cara descaradament i sense cap vergonya. A Els Mestres cantaires hi ha unitat, hi ha ganes d’empènyer el país cap a un futur més digne, més gloriós. I amb això tornem al protonazisme de Wagner, tema recurrent entre els seus detractors menys hàbils que de seguida identifiquen amb el feixisme qualsevol mostra de nacionalisme. Si veient i sentint l’escena final, amb un discurs tan ben fet i una bellesa tan brutal és més que fàcil acabar justificant el nazisme és només perquè el nazisme ha existit (encara que coses com aquesta hi poguessin donar peu), perquè per sí sola em sembla, senzillament, un cant d’amor magnífic.
