Escric contra rellotge, perquè sé que el partit de tornada entre el Barça i la Reial Societat s’apropa i queda poc temps per alertar els periodistes que el transmetran. Un tou d’insensateses lingüístiques amenacen amb caure’ns novament a sobre i cal actuar amb prestesa. Malgrat la pressió, però, intentaré escriure quatre ratlles entenedores i ortogràficament correctes.
El cas és que quan es juga contra equips bascos, els periodistes es fan un fart de pronunciar noms que s’escriuen amb zeta, com per exemple Zubikarai, Zurutuza, Agirrezabalaga o Gaztañaga. Amb honroses excepcions, els periodistes pronuncien aquestes zetes com si estiguessin escrites en castellà, la qual cosa és un absurd de dimensions colossals.
Hem de concedir que la fonètica del castellà i la del basc són força semblants. De fet, una definició dels castellà que ha tingut fortuna és la de “mal llatí euskaritzat”. I és que el castellà comença a separar-se del llatí en una zona on també es parlava basc, de manera que la llengua romànica i ha acabat tenint les mateixes vocals que la preromànica (només cinc, mentre que la majoria de llengües romàniques en tenen força més) i menys consonants sonores. Vull dir que cap de les dues llengües té el so de la jota de “jardí” ni l’africada corresponent, la <tj> de “platja”. El Joseba de Carglass es pot pronunciar de dues formes, segons el dialecte: amb la jota del castellà o amb la <ll>, però no amb la jota de Jordi. I això serveix per a Jagoba, Jon, Jokin, etc.
I això què hi té a veure, amb Zubikarai i companyia? Doncs tot. Resulta que el basc té dues esses i que totes dues són sordes. Una és com la del català o del castellà peninsular, que s’articula amb la punta de la llengua a les genives (és apicoalveolar). En basc, s’escriu amb <s>: sagardo (sidra). L’altra, en canvi, és la essa europea, pronunciada al paladar. En basc, es representa sempre amb una <z>: ezpain (llavi), naiz (sóc)… El meu professor de basc a la UB, el membre de la Euskaltzaindia Ibon Sarasola Errazkin, ens la va definir gràficament com a essa pija. És la que fan l’Alfonso del programa del Clapés, la Vanessa que encarnava Lloll Bertran, etc. En resum: que el basc té la essa sorda del català (Ansuategi, Elustondo, Gorostola) i una altra essa sorda com la que pronuncia en Joan Barril (Zurutuza, Gaztañaga, etc.).
Què fan molts dels nostres estimats periodistes quan veuen una zeta en un cognom basc? La pronuncien invariablement com un zeta del castellà i avall, que va baixada, quan no seria tan difícil fer-ho una mica millor. En el pitjor dels casos, pronunciant-la com una essa sorda: Subikarai, Surututsa, etc. I, si volen filar més prim, fent la essa que hem explicat, i que és la que també fa tot l’espanyol de Sud-Amèrica.
Confio que aquest dimecres i aquest dijous, quan es parli del partit entre l’equip basc i el català no sentirem l’allau de zetes castellanes que hem sentit fins a la data. I ja un altre dia comentarem l’absurditat de pronunciar amb zeta els cognoms de sud-americans que no l’han feta mai.
