Tinc un mal de cor difús, m’embolcalla sencera. No crec que tingui cap problema mèdic, ja que em sembla saber prou d’on ve aquest mal que, a estones, també m’estreny el curs de la respiració: el passat dia 6 d’abril em va deixar una amiga després d’haver passat pel dolorós tràngol d’un càncer.

Feia deu anys que ens coneixíem, ens trobàvem per celebrar la festa de Cap d’Any, i la Castanyada, i la revetlla de Sant Joan al caliu d’uns amfitrions càlids, sol·lícits: els seus cunyats, que es passen qui sap el temps parant aquella taula de pel·lícula, sempre a la percaça d’un detall original amb què sorprendre la colla d’amics. Les festes sempre s’esperen amb alegria, i més quan se sap que n’hi hauran a dojo, amb aquelles rialles que eixamplen el cor que ara es dol.

Per a la gent que apreciem, que estimem, mai no és hora que ens deixin, si bé l’hora de la mort ningú no la sap ni se sap perquè a uns arriba massa d’hora. La mort ha estat un dels grans temes de la poesia i del pensament, de la filosofia i de la teologia tant a Occident com a Orient, tant al Nord com al Sud. Els éssers vius morim, i tot i haver vist morir i experimentar els diversos graus del sentiment de pèrdua, encara ens atrapa no la sorpresa de la mort, sinó la seva realitat que es pot palpar en el buit que deixa la persona finada.

Som éssers finits biològicament parlant. Però no pas en la memòria dels qui restem: els records de qui ha partit van i venen, i ens omplen de tristesa, molta tristesa, però a poc a poc aquests mateixos records ens fan una gran companyia. Aquests records formen part del que em sembla en podríem dir una postbiografia: allò que recordem de la persona estimada, la llum d’aquell somriure que queda imprès en la nostra memòria interna, aquelles frases i fets transcendents que si ja en vida ens van causar impacte, ara constitueixen un far.

Sempre trobem a faltar algú, a l’inici des de l’enyorament. Després aquest sentiment de falta es transforma en una forma de plenitud, i és que ser humans és viure fent un trajecte acompanyats de vius i morts, de fets i de memòria, de felicitats i consols.

Article anteriorLa Cèlia i el Cupra
Article següentMurs emocionals
Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951). Dissenyadora d’exlibris i escriptora. Formació artística i humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, italià, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat una cinquantena de llibres entre assaigs, novel·les curtes, narracions, llibres de viatges, biografies, memòries, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles d’opinió en diversos mitjans. Premiada en el camp de la narrativa, la poesia i el periodisme.