‘Asfixiant la llengua’ és una crònica dels atacs a la llengua catalana en quatre territoris on es parla: el Principat de Catalunya, el País Valencià, les Balears i la Franja de Ponent. Roger Buch, un dels fundadors de Plataforma per la Llengua, aborda aquesta crònica agredolça sense plantejaments maximalistes, ja que té la convicció que el català pot perviure i conviure amb el castellà sempre que el primer tingui preferència en els usos públics i que el seu coneixement sigui obligatori.
Comença l’autor per evidenciar que els embats a la llengua no són espontanis, sinó que formen part d’una estratègia planificada d’anorreament. Un anorreament justificat per la creença que una llengua “de segona” no es pot imposar en el seu propi territori (p. 11). Aquesta justificació, molt afermada secularment, ha rebut un nou impuls amb el darrer govern espanyol. La concepció de la política lingüística del Partit Popular, amb majoria al Congrés dels Diputats, emana de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES), el laboratori d’idees del PP, i té dos principis fonamentals: en primer lloc, el castellà és la llengua comuna de tot Espanya i ho és de forma natural, sense que mai s’hagin produït imposicions; en segon lloc, el bilingüisme s’ha d’exigir a aquells que tenen com a pròpia una llengua cooficial, però no als monolingües castellans.
Com a conseqüència del que s’ha exposat, es planteja una “rebaixa permanent” del català que, segons Roger Buch, es desplega de cinc formes diferents: eliminar la immersió lingüística pretextant que “atempta contra la llibertat d’elecció”; “reduir les aportacions econòmiques a la promoció de la llengua”; intentar que el català “tingui el mínim accés a espais de prestigi”; “relacionar normalització lingüística amb tensió i conflicte” i “fomentar les particularitats territorials del català”. A partir d’aquest capítol introductori, el llibre exemplifica en forma de crònica els atacs a la llengua, sobretot els esdevinguts els darrers anys, en els quatre territoris abans esmentats
Val a dir que es percep que aquest és el llibre d’un activista en fets com que l’autor té un ull posat al Twitter i a les etiquetes que hi esdevenen tendència. Aquestes etiquetes serveixen de termòmetre de l’èxit de diferents mobilitzacions i reivindicacions (#catalàalatac, #RTVVnoestanca, #ésMaó, etc.). L’autor també és un bon coneixedor d’algunes paròdies i bromes que han circulat per les xarxes socials. Aquells que les sovintegen recordaran fàcilment així el “Keep calm and speak Catalan” ideat per en Josep M. Ganyet com les bromes sobre el LAPAO, el LAPAPYP i el LAPOLLA). Com que es tracta d’un text divulgatiu, l’autor es permet algunes llicències que en un text més acadèmic no hi tindrien cabuda. Per exemple, l’ús de punts suspensius i, sobretot, el d’exclamacions per subratllar la perplexitat davant la realitat dels atacs.
En l’apartat d’errors, cal destacar-ne un, més enllà d’un “uns” que hauria de ser “unes” a la pàgina 14. Deixaré de banda el fet que a la pàgina 145 es faci servir la sigla AMiPA per referir-se a les AMPA (associacions de mares i pares d’alumnes). És una abreviatura que comença a circular, però molt menys que AMPA o AFA, i no la recull l’Optimot. L’errada de gruix és a la darrera pàgina del llibre. S’hi cita l’exemple de la mata de jonc d’en Ramon Muntaner i es diu que aquestes “sàvies paraules” van ser escrites l’any 1238. En realitat, la ‘Crònica’ de Muntaner data d’un segle més tard: es va redactar entre 1325 i 1328. Sens dubte, l’autor va abaixar la guàrdia a la darrera pàgina del llibre, pel cansament (i el corrector o correctora, també).
‘Asfixiant la llengua’ és una bona radiografia de la salut de la llengua catalana arreu dels Països Catalans sota domini espanyol i està indicada per a qui tingui dubtes que el català millorarà a la República Catalana. El darrer capítol de la crònica és l’enèsim bany de realisme per aquells que creuen que el català té futur a Espanya: “la visió del català com a llengua secundària [és] una posició estructural que no farà variar un possible canvi de majoria a les Corts Generals” (p. 168). És a dir, que no cal esperar una política del PSOE més favorable a una llengua que ni tan sols s’esmenta a la Constitució i que no es considera llengua pròpia d’Espanya. Acte seguit Roger Buch recorda que el català no és oficial a Europa perquè l’Estat espanyol no ho ha proposat (ho són, en canvi, el maltès i el gaèlic, llengües amb uns 400.000 i 77.000 parlants, respectivament). A continuació, per reblar el clau, s’esmenta el dret a la ignorància lingüística de guàrdies civils, policies nacionals i altres càrrecs de l’Estat, com a obstacle perquè la relació de la ciutadania catalana amb aquests sigui fluida. Finalment, Buch es mostra optimista pel que fa al futur del català en cas d’independència: sense un Estat en contra, reitera, serà llengua preferent i el país veí no decidirà la nostra política educativa. Ara només cal formar un Estat propi i posar fil a l’agulla perquè el català deixi de ser una llengua amenaçada. Quasi res.
[‘Asfixiant la llengua. Crònica dels atacs del PP contra el català’, de Roger Buch. Angle, Barcelona, 2014]
