Ara com ara, aquest llibre és un dels de major penetració popular pel que fa a la divulgació dels fets de la guerra de Successió (1702-1704) i, en particular, el seu tram final, anomenat guerra dels Catalans (1713-1714). Això és tant com dir el setge cruent i interminable que patí Barcelona entre el 25 de juliol de 1713 i l’11 de setembre de 1714. Juntament amb Victus i Lliures o morts, per bé que aquestes dues des de l’òptica de la ficció, forma el fris d’obres sobre la desfeta de 1714 que més està ajudant a explicar-ne l’abast, ja que suposa la victòria de l’absolutisme i la fi d’un sistema de llibertats garantides per les constitucions.
1714. El setge de Barcelona és una obra pensada per a la divulgació profusament il·lustrada. S’obre amb una introducció que posa la guerra dels Catalans en el context de la de Successió i que, de fet, recull en essència el contingut del llibre sencer. A continuació, es parla de la situació política d’Europa en morir sense descendència el monarca hispànic i el conflicte successori consegüent. El pas ulterior és abordar la guerra internacional i la pau atesa mitjançant el tractat d’Utrecht (1713), que deixa a la seva sort un peó dintre de l’escaquer europeu: el Principat de Catalunya. Les tropes aliades en són evacuades i, després de la deliberació de la Junta de Braços, el país opta per la guerra a ultrança.
Fins aquí, potser alguns episodis són coneguts. A partir de la pàgina 26 el lector s’endinsarà en tot un món força desconegut. Amb quines defenses comptava Barcelona? Com era el seu exèrcit? Què era la coronela? Els autors expliquen i il·lustren com estava fortificada la ciutat, com eren exactament els baluards barcelonins –sobretot aquells més castigats, com el de Santa Clara–, com eren els atacs de l’artilleria i el sistema de setge. Sens dubte, un dels grans atractius del llibre és que documenta amb força detall els intents d’entrar a la ciutat i els moments decisius de l’11 de setembre de 1714 (l’atac començà a les 4.30 de la matinada i la capitulació de la plaça es produí a les 15.00 h).
Un parell de sorpreses
Una de les sorpreses inicials del lector serà descobrir que la guerra es va perdre, però que es podia haver guanyat. Malgrat la disparitat de forces, ja que l’exèrcit català s’enfrontava gairebé en solitari al de les Dues Corones (Espanya i França), va estar a punt de no doblegar-se. Segons Hernández Cardona, si el general Moragues no hagués comès l’error de lliurar Castellciutat a l’enemic, el resultat de la guerra podria haver estat un altre, ja que les forces atacants s’haurien d’haver dividit entre Barcelona, Cardona –que capitulà el 18 de setembre– i la dita fortalesa. A més, allargar el conflicte afavoria els interessos catalans: la mort de la reina Anna d’Anglaterra (1 d’agost de 1714) va estar a punt de comportar a un canvi de política internacional que hauria significat suport marítim dels anglesos –en possessió de Menorca.
Una altra sorpresa és que Casanova no queda tan mal parat com a Victus. Si a Victus el gran heroi és Villarroel i el conseller en cap queda retratat poc menys que com una gallina xopa, el parer dels autors d’aquest llibre és que va comandar la coronela amb valentia durant els compassos finals de la contesa.
Una lliçó per al present
El fragment intitulat “L’heroica coronela”, ja cap al final de l’obra, exemplifica la dita de Persi segons la qual vincit qui patitur. És a dir, venç aquell que resisteix. Aplicat a l’11 de setembre de 1714: el comandant en cap dels borbònics, el duc de Berwick, tenia ordres de Felip V “de saquejar la ciutat i aniquilar la població”, però la resistència va ser tan aferrissada i tan costosa en vides humanes per als atacants que van acceptar unes capitulacions. Es van respectar persones i propietats i, fins i tot, es va donar l’oportunitat a soldats i oficials que marxessin o s’integressin en l’exèrcit reial. Malauradament, el 22 de setembre, amb el marquès de Lede com a nou governador, obedient als dictats del rei Felip, la música seria una altra: captura de comandaments i execucions. Encara més tard, el Decret de Nova Planta, la construcció de la ciutadella sobre la Ribera i un cadastre que dessagnava l’economia principatina.
En resum, 1714. El setge de Barcelona es tracta de l’aproximació amb rigor històric més entenedora a les claus de la posició catalana en aquell conflicte d’abast mundial. Una posició mantinguda gairebé contra tota esperança i que va aconseguir mantenir encesa, per bé que somorta, la flama de la nació.
Hernández Cardona, Francesc Xavier; Hernández Pongiluppi, Guillem. 1714: El setge de Barcelona. Barcelona: Angle: Ajuntament de Barcelona, 2012. 118 p. 23,90 €
